He buscat durant totes aquestes festes de Nadal la forma de començar aquest article per parlar dels Pastorets Principals de Valls, fugint de fer-ne una crítica esmentant el que tothom sap o vol sentir. Dins d’aquest tothom també m’hi encloc ja que cada esment, cada crítica arribada per qualsevol mitjà de comunicació, o a títol individual, em diu coses que ja sé perquè els visc d’aprop i, evidentment, hi ha critiques més bones i n’hi ha de no dolentes del tot que són acceptades sobretot quan se’n parla bé.
Doncs qui sóc per parlar dels Pastorets Principals de Valls si d’alguna o d’altra manera en sóc part implicada? Aquesta és la pregunta trampa. O bé: Posar sobre el paper més del mateix? Elogiar les sessions plenes fins a la bandera? Explicar l’aposta del treball anual per part de la direcció? Qüestionar o valorar l’escenografia, el repartiment o el treball tècnic? Animar al lector a visitar-nos, exposant prèviament que són uns Pastorets versionats i lliures? Què...? Res. El mateix.
Després de formular-me aquestes i moltes altres preguntes sempre feia cap al mateix lloc, o sigui, guardar la redacció per esborrar-la dies més tard. Tot sonava a un elogi crescut i com deia la meva àvia, <<alaba’t ruc que fira et duc>>. Quan intentava baixar o suavitzar l’elogi era talment com escoltar-ne una altra, la de <<tirar pedres sobre la pròpia teulada>>, com deia l’avi. Al final res de res, allò es convertia en un guirigall de sentiments, perjudicis i prejudicis interminable que aconseguien que perdés la seva essència, vaja que era com <<posar aigua al vi>>, com també s’acostuma a dir. I tornava a fer cap al començament però multiplicat per dos. Qui sóc per parlar dels Pastorets Principals de Valls o de qualsevol altre cosa, en sigui part o no? El que si sabia era que en volia parlar però no trobava el com i tot plegat, em feia perdre el per què. Resumint: autoestima per terra. Poff! Com un sac!! Això sí.
|
En algun moment hauria preferit ser freda i pragmàtica, concisa i sàvia, estimar-ho tot i no estimar res en concret, com ho són tots aquests crítics culturals que ràpid troben les paraules per emetre el seu pensar. Gran feina per cert, no és fàcil emetre la opinió respecte la feina dels altres. Gens...! On vas a parar...
En definitiva, buscar quelcom que no s’hagi dit o publicat, i al mateix temps parlar d’una cosa que s’estima amb totes les forces sense que sembli un pel·lícula de princeses Disney, no ha de ser difícil, pensava jo. Només cal tenir clar que es vol mostrar d’un mateix emocionalment i disposar de l’objectiu que doni sentit la correlació de les paraules, entre altres coses, clar. Fàcil, no? Cal ser valent. Jo no ho he sabut fer. Amb el temps potser n’aprengui.
Però mireu el que són les coses, quan la temporada de Pastorets a Valls s’havia donat per tancada; quan ja havia decidit parlar-ne al començament de la temporada vinent, només va caler obrir una porta i fer una pregunta per trobar els motius suficients que satisfeien de nou el parlar d’aquesta tradició nadalenca a la ciutat de Valls. Tal qual. Obrir una porta i fer una pregunta.
Us explico:
Resulta que el Grup del Teatre Principal (GTP) ha creat una comissió estable de treball per aprofundir amb les qüestions que tenen a veure amb la representació anual dels Pastorets Principals de Valls. Una de les tasques programades aquest any 2017, de cara a la nova temporada, és la revisió del text i la recerca de textos propis. Com ja és sabut, aquests Pastorets, són una versió lliure, i per tant hi ha un reguitzell de textos, o pot ser que no n’hi hagin tants com ens pensem, que es volen recuperar per diferents motius.
Primer, perquè formen part de la història dels Pastorets Principals de Valls i el GTP, productor d’aquest espectacle, vol ser el màxim responsable d’aquesta recerca. De fet, en alguna de les temporades anteriors a l’hora de plantejar l’espectacle, se n’havia fet alguna per incloure antigues escenes, però sense anar més enllà, com és el cas de la temporada 2014-15. Dic això de << sense anar més enllà>>, no perquè s’hagués fer de qualsevol manera o passat per alt si eren pròpies o no, sinó que hi ha anys que la voluntat d’incloure textos que formen part d’aquesta història està tractada, però automàticament l’any següent ja no es tenen en compte.
La temporada 2014-15 també era especial ja que es complien 15 anys de la tornada dels Pastorets al Teatre Principal de Valls i, per tal de festejar-ho, es va dur a terme una sessió única amb antics membres, i no tan antics, que havien pujat a l’escenari del Principal amb els Pastorets Principals durant aquest període, on es van posar al descobert moltes trames i escenes que amb els anys s’havien deixat de representar per raons totalment plausibles.
Això porta a desencadenar una sèrie d’inquietuds que desemboquen cap el segon motiu de la voluntat actual de buscar i remenar, que és el de poder reescriure el text, fixar-lo, a la mesura del possible, amb un tractament adequat dins de l’estructura que coneixem.
El tercer i no menys important, tot el contrari, és que els Pastorets Principals de Valls son part del Patrimoni Cultural de la ciutat i n’és un motiu prou potent com per intentar gestionar o agrupar d’aquesta manera part de les energies que, any rere any, vallencs i vallenques des de fa més de seixanta anys (Congregació Mariana fins a Grup del Teatre Principal) ho han forjat perquè això sigui possible.
Aqueta temporada el GTP ha organitzar una lectura dramatitzada a l’escola de l’espectador, amb alguns de tots aquells que van protagonitzar l’època més brillant dels Pastorets de Valls (1958-1972). Amb aquesta trobada crec que s’ha acabat de destapar el tap i porta a la reflexionar <<d’on venim i cap a on anem>> .
Bé, dit això, fa una setmana buscava ves a saber què a Internet. Com per art de màgia em va sortir a la Viquipèdia: Pastorets Principals de Valls, on hi posava textualment:
<<El GTP és l'hereu del grup de teatre de la Congragació Mariana, predecessor seu en la representació nadalenca amb la versió titulada La flor de Nadal, text de Francesc d'Assís Picas (1954). Aquesta peça es representà a Valls per primer cop el 1957, i posteriorment va comptar amb afegits procedents de l'obra nadalenca de Josep Maria de Segarra i de fragments creats per l'autor local Gabriel Secall.>>
Em va sorprendre gratament, doncs no era conscient que estiguessin documentats en aqueta font d’informació i més sorpresa encara de veure el nom de Gabriel Secall. Tenim constància que un dels que havia fet adaptacions i escrit escenes, com a Grup del Teatre Principal, era Antón Cartanyà i Benet, però no d’en Biel Secall amb Congregació Mariana.
|
Disposats a estirar fils i convençuts de trobar, ja ens tens cap a la Llibreria Roca de Valls on sabíem que hi trobaríem la Júlia Secall, la filla del Gabriel Secall. Ja us dic, només va caler obrir la porta i fer la pregunta: Júlia, el teu pare va escriure textos dels Pastorets? La cara de la Júlia també va ser de sorpresa, doncs tampoc en tenia constància però, disposada a treure’n l’entrellat va trucar a la seva mare i aquesta, molta aclaridora ens va dir que el qui havia fet adaptacions de les escenes bíbliques era el cosí, el poeta i escriptor vallenc Gabriel Guasch Secall. La fàcil confusió era clara. (La petita confusió ja està corregida a la Viquipèdia.)
Llavors la Júlia, que sempre te moltes coses a dir, suposo que també se li va obrir la caixeta del record, va començar a explicar com vivia ella i els de casa seva la temporada de Pastorets, i va fer que no marxéssim de la llibreria amb les mans budes. Que en va explicar de coses. Una cosa portava a l’altra i ens hi haguéssim passat hores. Però ni va haver una que va cridar l’atenció especialment, suposo també per la manera que ella ho revivia.
Amb el teatre enrunat com estava molt abans de la rehabilitació, la Júlia no se li va acudir res més, un dia que hi passava per davant, que entrar-hi. Tot el que havia estat ja no existia i només quatre cartells mal comptats penjaven de les parets. Amb el sol de migdia alguna cosa la va enlluernar d’entremig de la runa i ho va desenterrar, trobant el calze que durant tots aquells anys havia protagonitzat escenes bíbliques, se’l endugué i sempre l’ha guardat com un tresor. I és realment un gran tresor. Un calze amb el peu de fusta tornejada i la copa de metall daurat, senzill, desmanegat, que la Júlia ha compartit amb nosaltres entre les històries d’aquells records.
De tot el que va explicar la Júlia, el que va activar de nou l’objectiu d’aquest article va ser això:
<<Per uns moments ho vaig reviure tot, i fins i tot ara, quan penso en els Pastorets, sento la olor que feien les tovalloles que feien servir per desmaquillar-se. Fins que no vaig ser una mica més gran creia que totes les tovalloles feien aquella olor forta de petroli.>>
Aquest comentari, més tots els que he anat escoltant durant el deu anys que porto fent teatre amb el GTP, crec que han de ser escoltats amb deteniment i de nou, per tot l’ esmentat anteriorment i perquè, fer els Pastorets o qualsevol altre activitat lúdica i tradicional amb característiques similars, no és tan sols el resultat obtingut durant el present sinó també la suma de tota aquella memòria col·lectiva que ens precedeix i en som hereus.
M’atreveixo a dir que fer els Pastorets és una olor; fer els Pastorets és el gust dels canelons que cada any es deixen a mitges; És el tacte de les robes dels companys a l’hora de les abraçades abans de sortir a escena; És la remor del públic i les rialles als camerinos; i no acabaria mai... Fer els Pastorets és una forma de viure el Nadal.
Gràcies Júlia per obrir-nos casa teva. Gràcies Grup del Teatre Principal per permetre’ns contribuir en aquesta memòria col·lectiva i per molts anys la puguem gaudir.
Malgrat tot, l’article no fa tard del tot, doncs si ens basem amb la història, la temporada de Pastorets va de Nadal a la Candelera. I si anem una mica més enllà diria que, tot s’acaba just per tornar a començar.
Comentaris
