Ara que us tinc a tots aquí

Estimada família,

Ara que us tinc a tots aquí vull dir-vos que, malgrat la vostra negativa, reticència i incredulitat, finalment he reunit les forces suficients per fer el pas decisiu. Aquell pas pel qual, ara mateix, molts de vosaltres ja us esteu tapant les orelles. El faig amb el convenciment que és el millor per mi i els meus fills. Ells així ho veuen i ho senten, majoritàriament.

Em podeu escoltar d’una vegada per totes? No dieu que el diàleg és la font de tota bona entesa? Doncs seré breu. Ara em toca parlar a mi.

Teniu tot el dret del món en pensar que estic boja o que sóc una egoista, com sempre, no és nou. L'ovella esgarriada. Sí... Era, sóc i seré la vostra vergonya perquè ni era ni sóc ni seré mai com vosaltres. Ja no tinc por ni sento culpa de ser com sóc.

Teniu tot el dret del món en continuar pensant que la paciència i el silenci és la clau del benestar. Qui anys passa anys empeny, no? Estic cansada que a l’hora de dir alguna cosa en una taula familiar, encara no he pronunciat dues paraules, noti una puntada de peu per sota la taula o rebi una mirada seca només per fer-me callar. I el que em molesta més de tot és que sigueu capaços de venir a casa meva dir-me com haig de viure i quin tipus d’educació han de rebre els meus fills.

Teniu tot el dret, també, de seguir amb les vostres tertúlies de mitja tarda, d’auto convenciment engolit amb cafè i pastes, repetint-vos constantment que la vostra forma de viure dins d’aquestes quatre parets, aixecades per la força d’unes normes blindades pels més antics (fortalesa per mantenir la família unida, clar està), són les millors i les correctes.

Sobretot podeu continuar utilitzant la fórmula de la crítica destructiva, de la psicologia inversa, de les mofes i els riures a cleca viva, contra els que no pensen com vosaltres únicament per mantenir la façana, si així ho preferiu. Això sí, després aneu a missa, la Santa Institució que us perdonarà de tots els mals pensaments cap al pròxim. La mateixa institució que, pel poder de la Gràcia de Déu, us va ajudar a “aconseguir” encarrilar-me pel bon camí ja fa molt de temps. No entraré en detalls dels mètodes que vàreu utilitzar per aconseguir-ho, només cal que busqueu a l'hemeroteca de les vostres consciències.

El món, la humanitat, avança, i nosaltres... vosaltres, us heu negat sempre a sortir per la porta per conèixer, veure i aprendre coses noves i, cada cop que sortiu d’aquestes quatre parets de la fortalesa, us torneu sorts per culpa dels vostres prejudicis i cecs pels vostres perjudicis. Estic cansada que em digueu que només puc mirar el que hi ha a fora des de darrere dels vidres de la finestra. Necessito aire fresc. Per això obriré totes les que tinc per obrir i ventilar tot aquest ambient d’olor a ranci i podrit. Sortiré a fora a oferir el millor de mi i deixaré entrar el que m’aporti qualsevol cosa per compartir i no pas per imposar.

La miqueta d’autonomia que he tingut només me la vàreu donar perquè callés durant una temporada. Molts dels meus fills van confiar amb l’oncle Jordi. D’alguna manera o d’una altra ell va aconseguir una normalització de la situació. Sabia quedar bé amb tothom. Us encantava l’oncle Jordi perquè navegava a dues aigües i així em teníeu controlada. I al final què, eh!!  A resultat ser un lladre, presumptament, igual que molts de vosaltres. Això sí que és la meva vergonya.

El que em fa molta vergonya també és haver de dir als meus fills que no poden tenir el que tenen els seus cosins perquè part del sou que entra a casa l’haig de donar, per norma, als tiets d’aquests cosins perquè no treballen... S’ha de repartir! A parts iguales com bons germans!! ... Em pixo... Això també s’ha acabat.

No em vull allargar massa més amb el tema. 

Si mai necessiteu alguna cosa, aquí em trobareu amb els braços oberts. Sempre sereu benvinguts. Continuem sent família... Us porto als gens... Però vull ser jo mateixa qui decideixi com, quan, perquè i per què. S’entén? S’entén que l'única cosa que canvia és que vull posar les meves pròpies normes, a casa meva?

Jo no vull formar part d’UNA casa que, per GRAN que sigui, no m’hi sento LLIURE.

Ja us dic, no em vull allargar massa més. He dit tot el que havia de dir. Res que no hàgiu escoltat mil vegades. Cansada ja de repetir tant les coses…coi!

Ah! No tanqueu la porta en sortir.

Passi-ho bé i moltes gràcies.

La vostra germana i amiga.

Catalunya.