Paisatges sonors

A principis dels anys setanta, el compositor canadenc R. Murray Schafer, preocupat per la creixent contaminació acústica de Vancouver, va engegar The World Soundscape Project, amb l’objectiu de «trobar solucions per a un paisatge sonor en equilibri ecològic, en què la relació entre la comunitat humana i el seu medi sonor estiguin en harmonia». L’execució pràctica d’aquest projecte es basava en una idea ben senzilla, que són les que al final funcionen: enregistrar els sons de certs espais de la ciutat per tal de crear-ne una cartografia sonora. En Schafer, però, no en va tenir prou, amb el paisatge sonor de Vancouver, així que va escampar el projecte per altres ciutats canadenques, i fins i tot el va empeltar a Europa, encara que, incomprensiblement, no va fer mai cap parada a Vila-seca, que jo sàpiga.

Com seria, doncs, el mapa de sons vila-secà en el cas que hi hagués recalat The World Soundscape Project? No cal dir que tindria elements comuns amb la resta de nuclis urbans contemporanis, com el xivarri de la canalla en sortir de col·legi o la fressa del trànsit a l’avinguda de Ramon d’Olzina, però també hauria enregistrat d’altres que m’agrada pensar que són propis. Estic pensant, per exemple, en la claca de les merles que nien als pins del jardí del castell, quan s’esvaloten en passar-hi pel costat els trens de mercaderies; el clec-clec metàl·lic de les pilotes de petanca quan els jugadors les fan picar amb una sola mà mentre esperen tanda a la pista del costat de l’estació, o la veu llunyana de la Rocío Jurado que els dissabtes al matí surt d’una casa al capdamunt del carrer de Sant Pere, explicant-li a una senyora que ara ja és tard per a alguna cosa mentre es ventila el menjador.

Si volguéssim anar un pas més enllà d’en Schafer i representar la cartografia sonora de Vila-seca amb un mapa topogràfic, els punts que marcarien cadascun d’aquests sons estarien força separats per espais buits, de silenci. Perquè potser l’única cosa té de bo que Vila-seca s’hagi convertit en una ciutat dormitori és que, com el seu propi nom indica, està pensada perquè la gent només hi dormi, i així molesta menys, també en el sentit acústic. Aquest silenci vila-secà és, de fet, el que permet copsar certes subtileses sonores que imagino que molts habitants del Camp, com els veïns de la part alta de Tarragona, són incapaços ni tan sols d’imaginar, immersos com estan en una voràgine de sorolls en què l’harmonia entre la comunitat humana i el seu medi sonor que pregonava The World Soundscape Project és del tot absent.

El patrimoni sonor d’un lloc, com tot patrimoni immaterial, resulta sovint tan poc evident que només en prenem consciència quan el perdem, i a vegades ni això. Aquesta pèrdua va lligada a la desaparició no només de certs sons, sinó també a la d’un silenci almenys relatiu, que no deixa de ser el marc en el qual es basa qualsevol paisatge sonor. En el cas del Camp, el paisatge visual i l’olfactiu ja els tenim prou galdosos: mirem que almenys l’acústic aguanti una mica. Fem que el silenci ens deixi escoltar.