Barcelona, Palma, Mont-roig

Miro de portar el meu art ben lluny, tant com puc. I amb mi viatja la terra que val molt més que un país. En tinc prou amb dir que provinc d´un lloc on la roca és roja, fa vent i no plou gaire, i ja puc seure a taula. No per res, sinó per ser fill del paisatge que va fer al geni nen per sempre.

Viatjo immers en els meus somnis i somio que els compleixo. Completo el traç a mà alçada. Tanco el cercle: Barcelona, Palma, Mont-roig. I tant sols la màgia pot obrir la mà per renéixer-hi en forma de garrofa. Jo els parlo del poble, assegut a la mateixa cadira des de la que un cop ho va fer Joan Miró. M´endinso en una casa vella, sí, vella; massa bohèmia per ser antiga. Massa baquetejada per restar ben conservada. Les grans presències n´hi ha prou amb sentir-les, no cal que facin llum ni petons. És al sentir quan queda el pes de la veritat. No cal veure ni tocar. M´enfonso de manera voluntària on cau l´horabaixa balear. L’esperit de l´home del que em parlen viu dins d´un altre home, i al trobar-los i deixar que m´alliberin entenc l´ample del camí.

Tota la nit vam sentir passar ocells, ocells que no deixaven dormir. Tampoc ho volíem. El destí em mostra la ignorància que viu als meus pantalons mitjançant altres vides que busquen la meva. No vull dormir per no haver de despertar-me.

A l´art no hi cap la contenció, ho veig a les parets d´aquella casa. Ho veig a l´esperit de l’home que guarda un altre home dins. Tots dos són un a les fotos, com ho són al mobles i als llibres que jo no he llegit i ells sí. La nit es mogué i seguiren passant ocells. I un de tants ens advertir que havia mort Todorov. Els vilatans ens vam limitar a lamentar-nos amb inconsciència, com si ens parlessin d´un estranger. Els homes savis, tots dos, ploraren com si es tractés d´un germà.