World Mobile Congress

Conec un home que durant molts anys va treballar de jardiner en un hotel de la Costa Daurada. Feia un horari intensiu, d'onze del matí a sis de la tarda. El director que li va concedir aquest horari es va jubilar i en va venir un de nou que, cada matí de la primera setmana, coincidia amb el meu conegut en entrar a treballar. El dilluns següent, al noi li van avançar l'hora d'entrada perquè ningú s'incorporés al seu lloc de feina més tard que el director.

Són les onze del matí, eixa hora en què inclús els més dropos caminem ja sense lleganyes. Les onze del matí, l'hora a la que esmorzen els senyorets. Entro en una cafeteria cambrilenca, no hi queda gaire gent tot i que es tracta d'un indret de moda, però és tard, els oficinistes ja han tornat al buró. Sols quedem aturats, avis, àvies, i qui s'ho pot permetre.

En una taula hi ha quatre homes que riuen i xerren amb despreocupació. Un d'ells, mirant el mòbil, llegeix en veu alta la notícia que explica que les places hoteleres del centre de Barcelona multiplicaran la seva tarifació durant el Mobile World Congress, fins per catorze en alguns casos. A mi els diners no m'arriben per esmorzar, per això només prenc cafè. Però els artistes no hem de rendir comptes del nostre horari, ja que no ens vanagloriem d'aixecar el país. Tampoc ho fem. No podríem encara que volguéssim. La ignorància col·lectiva ens mata de gana. Amb poder aixecar-nos nosaltres ja fem prou.

Els homes que contemplo reaccionen amb ironia davant la notícia. Es fa evident que ja coneixien el fet i la dada. Pel que comenten dedueixo que són empresaris turístics de la perifèria de Port Aventura. Un parla de les condicions idònies per acollir el Silicon Valley català. Un altre proposa seguir l'exemple de Pozuelo De Alarcón. —El que importa és que, vingui qui vingui, pugui pagar el que se li demani —apunta el del mòbil sense deixar de mirar-lo. Mengen i beuen. Vesteixen Adolfo Domínguez, DKNY i Bennetton; calcen Pielsa sota coberta i Goodyear allà fora, ben segur que mal estacionats amb el warm-up encès. Són aquesta classe de gent als que la policia truca abans de trucar a la grua; aquesta mena de persones que ens demostren el molt que s'assemblen els nostres pobles a la Sicília del Telenotícies.

La conversa torna al tema de multiplicar per catorze, i es passen la mà pels cabells sense por de despentinar-se. Tots quatre coincideixen que amb Ferrari Land no n'hi ha per tant, que potser són massa a xuclar. I al parlar de diners de manera seriosa surt el tema dels empleats. El quartet al complet narra un seguit d'experiències tenebroses, algunes terrorífiques, i les espolsen al vent com el fum purificador d'un xaman, amb voluntat que no tornin. Els empleats, culpables de tantes malifetes.

Al meu pare li dec moltes coses que no li podré tornar mai. Una de les més importants va ser, sent jo un nen m'ensenyés que a les pel·lícules d'indis i vaquers havíem d'anar amb els indis, per salvatges que fossin o semblessin, tot i saber que, en acabar la història, la nostra implicació moral seria derrotada. M'aixeco en concloure el meu cafè. Després de pagar, i en posar-me l'abric, m'envaeix l'escalfor del meu tòtem i l'esperit del meu pare. I m'hi dirigeixo:
—No he pogut evitar sentir-los mentre parlaven. I em preguntava que si vostès poguessin tarifar per catorze, també augmentarien els sous dels seus empleats en la mateixa proporció durant aquests dies? —els dic. Els quatre se sorprenen. Em miren i existeix un segon de pausa semblant al silenci. El més viu respon:
—Home, s'hauria d'estudiar. Sí que tindrien algun incentiu, és clar. Però pensi que amb aquest tipus de clients les propines són prou altes.
Ja se sap, als indis, quan s'acaba la pel·lícula, ens queda la reserva i l'almoina. Això o la mort.
Gràcies. Adéu. Bon dia.