Compensa?

Hi havia una persona, una periodista barcelonina, que va decidir tindre fills i després en va escriure un llibre que els titulars han resumit com «tindre fills resta qualitat de vida». En un altre indret de Catalunya, una educadora valenciana va decidir no clicar a les entrevistes i crítiques sobre l'autora per dues raons: perquè un dia va decidir no jutjar les maternitats d'altri, i per mandra.

Jo, l'educadora, en edat fèrtil i feliçment hipotecada, també m'havia plantejat temps enrere si volia o no tindre fills. Un dia em vaig trobar, o em va saltar a la cara, un article d'Andrea Jofre, Una mare. Arran d'aquest text vaig fer-li la pregunta: compensa, tindre fills? Ara no sé què em respondria, però llavors em va dir que no podia dir-m'ho, no em podia dir si l'amor compensava el trasbals, la feina, la son, la pèrdua del jo. Em va dir que la maternitat era bèstia en totes les direccions.

Preguntem si compensa tindre fills quan desitgem tindre fills perquè volem que ens diguin que sí. Que se'ns oblidaran nàusees, contraccions, despeses, còlics i vetles. No acceptaríem tranquil·lament un no, per això no se sol dir. Ella em va respondre que no m'ho podia dir, si compensava, així que jo vaig prendre la seua resposta dolçament entre les mans, la vaig embolicar, i la vaig conservar convenientment al buit. La vaig desar en un lloc fresc i sec allunyat dels rajos del sol i les olors fortes fins que vaig gosar recuperar allò que m'havia dit.

Un mes després de parir el fill que vaig decidir tindre, un altre article va vindre a mi, ara de la Tina Vallès amb No hem vingut a parir, que deia que la seva vida no era mig buida abans de les seves filles, ni és més plena ara amb elles. Amb aquell text vaig entendre que l'avaluació de la tria de tindre o no fills potser no és tan matemàtica com perquè es pugui respondre amb si o no. Compensa, per exemple, haver agafat una rebequeta quan notes que s'amaga el sol i baixa la temperatura. No compensa, per exemple, agafar el cotxe del garatge per un trajecte que és més ràpid fer a peu. Però si compensa tindre fills, no és una qüestió tan total.

«Quan li vegis la careta se t'haurà oblidat el part. Quan et somrigui se t'haurà oblidat tot el que plora. Quan digui mama se t'hauran oblidat les 4800 hores que ha volgut els teus braços quan estaves perquè t'agafaren en braços a tu». Aquestes expressions es basen en una resta del que costa ser mare amb la satisfacció que et reporta, i no és una operació tan senzilla. Ni és innocent.

Perquè donar-li la responsabilitat al nadó de pagar-te el preu d'una decisió adulta té un error ja de plantejament de l'enunciat. Calcular de cap si és millor tindre fills o no tindre'n és ignorar que hi ha múltiples, potser infinites, variables que hauries d'incloure en l'operació. És més, en el cas que fóra possible, el resultat no seria sempre el mateix. Canviaria cada dia, cada hora, o depenent de si respon la mare, el pare, o els veïns a les 3 d'una matinada de plors i finestres obertes. Als padrins, als padrins no val preguntar-los-hi, els padrins sempre diran que sí que val la pena, esbiaixant així els resultats. I tot just després preguntaran per quan la parelleta.

El que sí que compensa és preguntar a qui saps que et respondrà de forma honesta. Malgrat la incomoditat, malgrat no rebre la solució esperada. Malgrat haver de guardar les respostes al buit per quan siguem capaces d'entendre-les.

De fet, la pregunta també hauria de ser més complexa que «Compensa?». Un any després no sé com la formularia, de nou. El que sí que tinc ben clar és que hi ha una qüestió que mai pronunciaré. Mai no preguntaré al meu fill als seus 16 anys si li compensa, tindre'm de mare. No fóra cosa que no m'agrada, la resposta.