Coses que encara no havien estat fetes

En aquest escrit intentaré exposar maneres, alguns mecanismes i estratègies d'utilitat per aquell que vulgui acostar-se a l'experiència de l'art. Si me'n surto, és a dir si ho trobeu d'utilitat, em comprometo a oferir-vos un escrit mensual que complementi l'anterior. No se m'acut millor inici que l'actualitat per fer el camí que us proposo. Tota manifestació artística ha estat produïda en un present, el del seu autor, i ha estat feta per a un públic que compartia aquell mateix moment històric, els seus coetanis o contemporanis. Aquesta última expressió és la utilitzada per identificar l'art que es produeix avui en dia amb voluntat d'obrir noves capacitats al llenguatge artístic conegut fins al moment. L'art contemporani és, doncs, aquell que es fa avui amb voluntat de ser nou, és a dir, no fet encara. Cal subratllar aquesta última expressió per separar-lo d'aquelles manifestacions artístiques que malgrat són fetes avui no volen perseguir el propòsit d'ampliar les possibilitats del llenguatge artístic. Situem-nos doncs en el motiu d'aquest escrit, l'art contemporani, i fixem-nos en la desorientació que aquestes manifestacions generen en molts observadors.

L'art fet avui es relaciona primerament amb l'art fet ahir mateix i per tant és de gran utilitat estar al cas dels avenços i giragonses que el discurs artístic protagonitza. Per tant, si algú s'encara als objectes expositius contemporanis amb les mans plenes de referents de l'art, que arriben com a molt, a meitats del segle XX, difícilment disposarà de les eines suficients per a transformar aquelles «coses que no entén ningú» en una experiència artística. Deixeu-me posar un exemple que ens ajudi a veure-ho des de la distància. Sabem que Picasso va estar-se a Horta de Sant Joan en un moment decisiu en la seva trajectòria, el 1909, i va ser des d'allí que obrí el camí del cubisme i l'art europeu entrà definitivament a una dimensió nova. Posem-nos a la pell dels habitants més il·lustrats d'Horta d'aquell moment, el metge per exemple, i no ens serà difícil veure com d'atònit devia quedar davant aquelles teles. Segurament devia experimentar una sensació molt semblant al desconcert que avui experimenta molta gent davant l'art contemporani.

Fem un altre salt enrere, situem-nos en l'aparició de l'Impressionisme. Recordem que si aquest moviment, que es considera l'inici de l'art modern, va rebre aquest nom, va ser a arran d'una crítica que el desqualificava referint-se a aquelles pintures com a simples «impressions» i no quadres degudament treballats, prèviament pensats i projectats, dibuixats i pintats fins a obtenir el millor dels resultats tècnics possibles. Les pintures impressionistes que avui tant ens agraden van ser primerament rebudes com un escarni, una burla, un atreviment poca-solta i sense mèrit. Així podríem anar fent i trobar-nos en molts moments de trencament inicialment no compresos ni per la crítica ni el públic especialitzat.

M'agradaria ara assenyalar un altre factor. Quan mirem els quadres cubistes de Picasso a Horta o les pintures impressionistes ho fem inevitablement des d'avui, al 2017, i hi projectem la seguretat que ens dona poder gaudir d'uns quadres que unànimement són qualificats de meravelles i grans obres mestres de la història de l'art. Tinguem present, doncs, que aquestes obres se'ns mostren després que el temps hagi actuat de jutge i hagi destacat de totes les propostes les més reeixides i representatives. Si ens allunyem d'aquests condicionants i fem l'esforç d'imaginar el moment en què foren creades i al públic a qui foren dirigides ens trobarem davant una experiència artística que no s'allunya tant de la contemporània. Es tracta d'obres que en el seu moment també perseguiren l'objectiu d'ampliar les possibilitats del llenguatge artístic i que foren dirigides a un públic disposat a valorar-les des d'aquesta òptica. Aquest mecanisme d'observació pot refrescar l'experiència d'obres avui considerades clàssiques com també facilitar-nos l'acostament a la novetat contemporània.

Davant les propostes més noves de l'art d'avui és important no perdre de vista que pel fet de ser tan recents, no han estat jutjades pel temps i ben just sol·liciten permís per iniciar el seu recorregut. L'art, també el més nou i experimental, es fonamenta en la relació directa amb la realitat i la vida i d'això tots en sabem alguna cosa, per tant, acostem-nos-hi sense recança. Tot el que pot passar és que connectem o no amb l'obra en qüestió o també que la proposta no tingui qualitats comunicatives suficients... cosa que també passa. Sigui com sigui participarem d'una experiència de l'art que ens acostarà al nostre present i tant de bo ens alimenti les ganes de saber del nostre ahir més proper, just el moment en què la història s'escriu i es reescriu constantment.