I això què representa?

Una de les coses que més pot sorprendre quan ens acostem a una exposició d'art contemporani és l'aspecte fragmentari, com fet i deixat estar, d'algunes propostes. Malgrat que molta gent se sent atreta per la sensació que les propostes connecten vivament amb el present, els mecanismes de representació utilitzats sorprenen tant que acaben sent un obstacle insalvable que desactiva l'interès inicial. Davant d'aquelles coses, a vegades mínimes, a vegades d'aparença pobra i poc elaborada, molta gent sent brotar dins seu la pregunta: i això què representa? Estem acostumats a experiències estètiques que es vehiculen a través de tècniques molt elaborades. L'art clàssic es presenta amb formes virtuoses, d'un domini tècnic admirable. Blocs de marbre meravellosament tallats i polits, pintures a l'oli amb degradats i transparències perfectes, domini del dibuix, la perspectiva i el clarobscur. Davant les propostes contemporànies ens enfrontem a una amalgama d'estils i tècniques que ens sobrepassen i és fàcil caure en la desmotivació per incomprensió. Se'ns endú la inèrcia de creure que per produir-se l'experiència estètica ens cal un producte tècnicament elaborat. El costum d'allò que coneixem ens condiciona i esperem que es compleixin uns requisits tècnics mínims, que avalin la proposta artística. Demanem, sense voler-ho, que es compleixi amb unes expectatives que es recolzen en la història... i fem una altra vegada que allò conegut pesi més que allò per conèixer.

Els camins oberts d'ençà l'impressionisme, des de l'inici de l'art modern, no fan res més que despullar l'experiència estètica, simplificar-la, fent-la com més directa sigui possible, fins i tot com menys elaborada materialment sigui possible. Podríem dir que els esforços es concentren a desemmascarar les tècniques de representació. Anem per passos i fixem-nos en l'evolució tècnica de l'art modern: l'impressionisme mostra per primera vegada la pinzellada solta, és a dir, no amaga el rastre del pinzell. Els postimpressionistes fan un ús valent del color i la forma desvinculant-los de l'estricta experiència visual. Els fauvistes fan anar el color com volen, troncs d'arbre de color vermell i blau, cels verds i pinzellades separades entre sí, mostrant la tela crua. Els cubistes simplifiquen la forma, la retallen, la mostren de manera parcial, superposada...

Els grups més experimentals exposen objectes lleument alterats, fins i tot només descontextualitzats del seu entorn habitual. I es va gestant un art d'acció desvinculat de l'objecte elaborat. Per un altre cantó s'arriba a la pintura purament abstracta. S'usa el color, la forma, la geometria o el gest de l'artista com a únic motiu de la imatge; i la pintura esdevé autònoma, sense necessitat de justificació amb la realitat visual coneguda. Apareixen corrents artístics capficats per esborrar completament la marca de la mà de l'artista. L'art pop utilitza imatges i tècniques de reproducció pròpies de la indústria publicitària, l'art minimalista mostra abstraccions pures usant discursos estrictament formals i materials a través de processos industrials, l'art pobre utilitza deliberadament materials de rebuig i l'art conceptual, pot no usar imatges ni objectes ni materials, només indicacions o accions. Tot això en una successió lineal de cent anys, del 1870 al 1970. Es comença no amagant la pinzellada i s'arriba a presentar estrictes conceptes o accions desvinculades de forma i matèria. Aquest camí no és un despropòsit sinó el resultat de contínues recerques cap al fet artístic essencial.

Quan un nen comença a dibuixar l'assaltem amb preguntes demanant-li què és el que ha dibuixat, necessitem saber què representa, però el nen no. El nen només ha dibuixat, és a dir, ha jugat amb les línies i els colors. Però insistim i veiem com l'infant ens mira descol·locat i assaja qualsevol resposta per satisfer les nostres demandes... fins que el deixem tranquil. Aquesta necessitat que es representin coses, que sentim i inculquem als nostres fills, prové d'una història de la representació que portem encara arrelada. L'art nou, però, ha fet enormes esforços per mostrar-nos camins de representació sense dependències heretades. Recordeu la bellesa? Es tractava de relacionar-se amb una idea, d'aproximar-se a un ideal que ens conduís a redescobrir el món. L'art proporciona joia a qui l'aprecia segurament perquè l'allibera dels ritmes més alienants de la quotidianitat i el planta altre cop davant el món i la vida com per primera vegada, ple d'intensitat nova, de descobriment i de coneixement. Per aconseguir l'efecte de l'art, els segles ens han ensenyat que l'únic que ens cal és un punt de vista revelador, una mirada nova i la traça i perícia de l'artista per no espatllar l'invent, que no és poca cosa. Però no és cap requisit el domini tècnic ni els materials exquisits, ni grans recorreguts conceptuals, ni mapes per a desxifrar enigmes, sinó l'expressió clara i honesta i espectadors desvetllats.