Tsundoku

Hi havia una persona, un home, que sempre em presentava als altres com a poeta. Amantíssim de la literatura, el que haguera vist la seua biblioteca sabria que el que jo escrivia és totalment prescindible. Que l'apel·latiu venia per l'afecte que ens teníem i no per la meua identitat literària. Com em passa amb les persones que he estimat i han mort (l'ordre és temporal i no causal, espere), em pareix veure'l sovint pel carrer, en les cares d'altres homes. Però de seguida veig que aquell porta la barba més llarga, l'altre és més gros, l'altre no porta la cigarreta a la mà. I la fiblada a l'estómac és substituïda per una tristesa moderada, estable dins la gravetat.

Escric això el dia de Sant Jordi i recorde que el primer Sant Jordi que vaig viure a Reus em va semblar que tothom era feliç pel carrer. Per mi, que patisc el que els japonesos anomenen 'Tsundoku' (acumular tot de llibres que no llegiràs), el dia de Sant Jordi és un dia especial. Tinc per norma no comprar llibres la coberta dels quals l'omple una foto de l'autor, i normalment tampoc els llibres que just acaben d'editar, car la meua manca de criteri literari requereix altres filtres, com el temps, per no acabar comprant tot el que em resulta llaminer. Davant els llibres que algú ha definit com a imprescindibles m'ix automàtica una ganyota d'incredulitat i els dese mentalment en una quarantena d'interés que més endavant recuperaré. O no.

Al meu catàleg de fiblades a l'estómac hi ha una que es repeteix cada Sant Jordi, i és que hi ha gent que només compra llibres aquest dia. Mai he estat d'acord en obligar ningú a llegir, ni crec que la lectura siga l'única o principal forma de cultura. Però he sigut tan feliç llegint que de vegades em costa creure que la resta de la humanitat no ho compartisca. Em costa creure que els llibres no siguen per ells un refugi tan útil com ho han sigut per a mi.
Que els llibres són uns llocs on les coses roïnes els passen a uns altres. I si aquests altres són ficticis, quin descans, que el patiment vaja a una dimensió virtual on es deixata fins a desaparéixer.

En un llibre de ficció podria passar per exemple que jo anara pel carrer, pel mercat de brocanters posem per cas, i jo em trobara el Joan. Que en un exercici virtuós en el qual combinaria màgia i ironia el Joan apareguera disfressat d'ell mateix amb la barba més llarga, més gros, o sense cigarreta a la mà. I que després de la fiblada d'haver-lo tornat a veure, i també després de la tristesa moderada al pensar que no podia ser ell, després resultara que sí que ho era, tot i haver mort en capítols anteriors. Quina alegria i quin desconcert. Qui t'escriuria, Joan?

Torne a la realitat i pense en els llibres que ara just s'estan venent a la plaça i en quants d'aquests es quedaran acumulats sense llegir. Quin compraré jo per engrossir la pila, esperant una estona de lectura que sembla no arribar mai. Sé que tornaran, però, els dies d'adormir-se llegint. Mentrestant, evoque aquella xiqueta que a l'entrada de la sala infantil de la biblioteca i davant dels llibres infinits es va aturar i va sospirar sonorament; desitge aquesta sensació per mi i per sempre. Mentrestant, espere continuar trobant el Joan, encara que siga en les cares dels altres homes, com faig amb les persones que he estimat i després han mort. I en els llibres, espere trobar-lo en els llibres que em va regalar i que dese esperançats en la meua prestatgeria.