Un carrer a nom meu

Quan era nen i jugava a handbol, al meu poble, la porta del pavelló l’obria un senyor que es deia Ramon Llobet. Aquell home ens coneixia a tots i sabia quin esport feia cadascú. I quan un equip local tenia un partit gros, ell era el primer a fer sonar el timbal i la trompeta. Tant els dies d’entrenament com els de partit era l’últim de marxar després d’apagar el llum, que tots trobàvem encès en arribar. I si alguna colla eufòrica feia el bèstia a les dutxes, tallava l’aigua calenta i fotia quatre crits, demanant respecte. El Llobet sempre deia bona tarda si et veia arribar. I a les fotos dels equips no acostumava a sortir, per voluntat pròpia, tot i que sovint li demanaven. Voler ser visible és una qüestió de personalitat que avui en dia hem convertit en primordial sigui quin sigui el nostre propòsit o dedicació, ja no es tracta de ser-hi sinó que tothom sàpiga que hi ets. I de vegades certes visibilitats s’aconsegueixen amb una clara falta de lleialtat i sobretot de respecte.

Jo també pateixo la pena de voler veure’m. Em somio als aparadors de totes les llibreries, en munts d’exemplars sota el seu anunci en cartells grans. Somio a descobrir-me als panells dels autobusos i a les marquesines que els esperen. I què dir d’un carrer al meu poble, que ja és ciutat, una placa amb el meu nom. Una a cada cantonada si fos una avinguda. Què s’haurà de fer per coronar de manera il·lustre un espai urbà del municipi? Quina mena de mèrits caldran? Ja m’agradaria a mi, encara que fos una rotonda. Una rotonda com la que Rotary Internacional té a Cambrils, a la intersecció de la carretera de Montbrió amb l’antiga N-340. En tenen una altra a Salou, però és a Cambrils on jo somio posar a nom meu un passeig, una rambla o un conjunt de jardins. Però insisteixo que amb una rotonda em conformo. Dir que Augusto Pinochet era membre de Rotary Internacional podria ser com dir que a Augusto Pinochet li agradaven les pel·lícules dels germans Marx (per més mal que li fes el cognom) però no és el mateix perquè desconec els seus gustos cinèfils. Tot i que sí soc capaç de suposar les seves capacitats filantròpiques envers la seva aportació a la humanitat.

A mi les pel·lícules dels germans Marx sí que m’agraden, tant com no m’agrada l’esperit mercantil de les associacions elitistes que es congreguen per exhibir el seu èxit amb el fi d’incrementar-lo. La frase de no pertànyer a un club en què admetessin gent com jo m’encanta, perquè és l’essència del que hi ha darrere del carnet de soci. És la pell sense maquillatge. L’asfalt que trobes en passar la rotonda. Que la benvinguda al poble, des de l’accés de la sortida de l’autopista, la doni Rotary Internacional, amb escultura inclosa, és vergonyós per la pèrdua d’identitat que comporta. El posicionament institucional que implica —sí, implica— és alarmant. I que la plana major de diferents governs municipals segui a taula a les reunions tant ordinàries com extraordinàries dels rotaris, és revelador i explica moltes coses, entre elles, i potser la més irrellevant, la concessió de l’esmentada rotonda. Tant me fa si els ha costat molts calés o pocs aconseguir-la. Si l’han pagada ells o no. Si han promès vint actes solidaris (que en realitat són campanyes encobertes de màrqueting) o si no pensen fer-ne cap. Sigui com sigui, tant me fa. La rotonda de Rotary és un insult a les desenes d’associacions esportives i culturals que de forma desinteressada fa dècades que transmeten valors de respecte, solidaritat sense maquillar i convivència, que poc tenen a veure amb els fonaments de la High Class Social Club.

Que qui ens visiti trobi el nom de Rotary a la porta, és una escopinada a la cara de les persones que són a la memòria del municipi per mèrits reals de contribució acadèmica, artística, de desenvolupament veïnal, de civisme i integritat o qualsevol àmbit vinculat a l’humanisme i la seva projecció col·laborativa allunyada de la intenció econòmica. Gent i organismes valorats pels seus actes i la seva manca d’interès per treure’n rèdit. Gent que tothom voldria integrar al seu club. Gent com la que tots voldríem ser. Les medalles del reconeixement no està bé posar-se-les un mateix, per molts calés que tinguis per pagar-les. Les rotondes, tampoc. Jo vull que la benvinguda la doni allò que d’alguna manera em representa, però no a mi, sinó al meu veí, i que m’hi pugui veure reflectit. Jo no vull un carrer per més que el somiï, perquè no el mereixo. Jo vull un carrer per a aquells que l’hagin de tenir. I no el vull per a aquells que el volen perquè se’l poden permetre. I molt menys per als que el demanen perquè sí, amb caprici de nen consentit exigint el premi. El que Rotary Internacional hauria d’haver fet era seguir sumant sense demanar res abans de tenir pretensions visibles. Què es pensaven que eren els fins solidaris i la filantropia? Ah! Ja. És clar. Darwinisme social. I no ens enganyem, els valors ja són sota terra. La rotonda ja la tenen. A veure qui és el guapo que els la pren.