Fet xèquers

Vaig anar a comprar formatge a un conegut i fallit centre comercial de Vila-seca. Conegut perquè és l'última cosa que veus des del capdamunt de l'Huracan Cóndor, quan la certesa de la mort imminent et fa passar comptes amb les incerteses de la vida. Fallit perquè és un 'mall' semidesèrtic, amb metres quadrats inflats amb la bufera assistida d'abans de la crisi. Tot i així hi han perviscut empreses representants del Maligne com Decathlon i Mercadona amb les seves estratègies malèfiques i beneficis dedicats a l'eternització del Mal. I també un marxant gironí de vins, formatges i embotits que fa la viu-viu venent alcohol a la nostra increïble colònia de russos. Que l'empresa és estrangera es nota sobretot en l'oferta desmesurada de vi empordanès, en els preus un pèl taxats amb un IPC de província rica i desvetllada del nord i amb la pràctica insòlita de tenir sempre disposades safates de fuet, pernil i formatge prestes per a la degustació. En les nostres latituds cotoneres tal exhibició de generositat mercadotècnica només pot que fer sospitar. Volen subornar la nostra gasiveria pagesa amb depravacions d'inspiració gavatxa, ara que ja se'ns han acabat els missals de cinc-cents i no cal que pugem a Andorra amb tanta assiduïtat. Però no mos faran catalans, almenys catalans com ells voldrien, estigueu tranquils. Jo hi vaig a fer el segon esmorzar i a consumir tant com puc per equilibrar la balança territorial i pal·liar el domini injust de les comarques afavorides per la cort barcelonina. Hi penso els articles de delCamp.cat mentre passejo entre els passadissos de licors i faig ràtzies ara a l'embotit ara al formatge d'ovella. L'hora bona és a migdia, prou tard perquè la teca estigui parada i prou aviat perquè cap horda d'uzbecs no se m'avanci. Tenen el bon gust de vendre formatge de la serra del Catí o de Mas d'Eroles —el Gebrat d'Obaga em fa plorar d'emoció— així que de vegades, contra la meva voluntat més fèrria i no pas per cap vergonya torera, em veig obligat a comprar-ne. Tinc un problema amb el formatge.

D'un temps ençà m'amoïnen bàsicament només dues coses. Abans que res, la meva secular, puixant i pertorbadora addicció al formatge i després —a una distància considerable— una mica això del Procés, que és un magma informe de paraules i escarafalls sense cap fet comprovable i fefaent. En tots dos casos m'enfronto al conflicte platònic entre la representació de les idees i la dura realitat. He sabut que entre la corrompuda raça dels periodistes s'està estenent la tendència a externalitzar la comprovació de les notícies en figures alienes a la redacció, el que s'ha batejat per importació americana com a testadors de fets. Confrontar fonts, tenir segones opinions, comprovar que els fets que es descriuen en els textos periodístics s'ajusten a la veritat eren —no fa pas tants anys— comeses que no només s'encarregaven als redactors mateixos sinó que eren el gruix principal de la feina del periodista. Sense anar més lluny, aquest respecte reverencial per la veracitat i l'ètica del compromís informatiu em van allunyar definitivament de seguir la noble carrera del 'plumilla', sector on hauria estat de ben segur un brillant primer espasa. D'haver sospitat la deriva fabuladora actual de la professió no hauria dubtat ni un segon en practicar-hi l'intrusisme més simpàtic de la mateixa manera que molts periodistes, professors d'institut i presentadors de ràdio fan veure que són escriptors d'una manera d'allò més lícita i joliua. Em sento agreujat, per tant, i reclamo la indemnització corresponent.

Però no he vingut aquí a fer-me enemics. Els pobres periodistes d'ara, encadenats deu hores al dia als seus Macs llefiscosos en tètrics cubicles mal il·luminats, alimentats amb begudes energètiques ensucrades, pots de yatekomo i a l'espera de la pròxima revolució ludita que els farà lliures i aturats de llarg termini, ja tenen prou feina en redactar titulars amb prou ganxo i poder de 'clickbaiting'. És naturalíssim que la qualitat dels continguts perdi pes en el conjunt de la notícia. I és legítim i altament necessari que s'encarregui a un especialista en La Veritat la verificació vertadera del fets. No puc arribar a entendre com ens ha costat tant arribar fins aquí. Encara diria més: hauríem de dur tots un petit fact-xèquer a la butxaca, un homenet o doneta nanoscòpic que se'ns assegués a l'espatlla i ens parlés a l'orella. Una veu de la consciència sàvia i amb bagatge històric i ètica de la realitat que tingués accés simultani als nostres pensaments i voluntats, ho monitoritzés en temps real i ho confrontés amb tota la porqueria de veracitat dubtosa que ens surt de la boca, palesant la distància irònica i insalvable entre el dit i el fet. Per exemple. Puc dir que he pujat a l'Everest sense oxigen i a peu coix però si el meu xèquer no hi dona crèdit tens tot dret a dubtar-ne. Puc declarar a Hisenda la meitat dels meus ingressos i l'Estat només hauria d'enviar un burofax al meu homenet perquè doni fe de la meva misèria. I si implementar aquesta millora nanobiòtica faria més fàcil en gran mesura tota interacció social, també té indicacions en l'àmbit de la integritat íntima i anímica. Per exemple. Em puc dir a mi mateix que estic controlant la meva addicció al formatge però el meu petit i oblong fatixèquer em recordarà que a la formatgera de casa no hi ha menys de cinc formatges diferents i cinc més que esperen a la nevera a ser ben atemperats. Que els fets ens evidenciïn les contradiccions ens fa millors persones i ens proporciona cures d'humilitat constants, tan necessàries per mantenir el seny i l'harmonia amb el cosmos. Això em dóna peu a una retractació:

M'havia queixat en aquesta mateixa tribuna de la dificultat per trobar formatges de producció campestre que em diguessin alguna cosa i un fet ha vingut a desmentir-me. Hi ha una formatgeria al Vendrell anomenada Marvall que fa unes peces de llet crua de vaca i un reserva també amb llet crua bovina excel·lent. I encara recordo que en l'últim aquelarre 'slowfood' d'Escornalbou em van deixar tastar un formatge raríssim i excitant fet amb col fermentada. Això demostra que el fet de vegades ocorre de manera paral·lela i separada al nostre coneixement i que cal anar amb compte perquè pot ser que el que titllem alegrement de postveritat sigui simple preignorància. Si ens poséssim estrictes amb els fets podria constatar que la formatgeria Marvall diu que fan formatge amb ramats 100% propis i encabat anar a buscar vaques pasturant pel Baix Penedès. No crec que en trobés gaires. Però tinc el poder de creure. En el fons, la decisió de com rebo i admeto una realitat depèn més de la meva fe i disposició intel·lectual que no pas del fet que ens menteixin més o menys. Perquè sempre ens han mentit molt —fins i tot n'hem fet art i política i diplomàcia, de la graduació intel·ligent de la falsedat—i no és fins ara que sembla que ens ha començat a molestar. Saber que hi ha gent que diu mentides que no ens beneficien i que nosaltres usem les nostres mentides en benefici propi és més un exercici d'humanitat que de cinisme. A veure si la veritat serà un bocoi de llet i nosaltres els responsables de donar-hi forma. Al cap i a la fi, és el que és etimològicament un formatge i l'addicció a la Veritat ens farà lliures. I Elon Musk.