Mares de mentida

Hi havia una persona, un psicòleg anomenat Harlow, que el segle passat va realitzar una sèrie d'experiments que pretenien estudiar l'aferrament dels nadons amb la seua mare. Dissentia amb els corrents psicològics de l'època que afirmaven que els infants es relacionaven amb les mares només perquè els proporcionaven aliment. Tot i que ara no es permetrien aquells experiments (perquè utilitzaven animals en condicions cruels) el cert és que van ser de molta importància a l'hora d'explicar els vincles materno-filials, i concebre la criança en general. Bowlby, al seu temps, escriuria la Teoria del Lligam, que destacava la importància de les relacions d'afecte els primers anys de vida de l'infant en el seu desenvolupament posterior.

Per als seus estudis, Harlow va separar unes monetes de les seues progenitores al poc de nàixer i les va col·locar en unes gàbies amb unes mares putatives: una estructura metàl·lica que proporcionava llet, i una altra de vellutada. El resultat va ser que els primats passaven molt més temps amb la mare de peluix que no pas amb la que els donava llet, i es comprovava així que els infants necessitaven de la mare la sensació d'afecte més que l'aliment. Davant situacions que percebien com a perilloses, s'abraçaven al mico de vellut.

Jo era vinguda ací a escriure una historieta de ficció en la qual un nadó només volia anar en braços de sa mare, i que tothom li deia oh que l'estàs malacostumant i no te'l trauràs mai de sobre, i que va resultar ser veritat que mai se'l va treure de sobre, i que còmic, no? Un sagal entrant el primer dia d'universitat als braços de sa mare. Jo a la Universitat vaig arribar en Renfe. Preferiria haver arribat en braços de ma mare, segur que m'enteneu. A la carrera vaig estudiar aquestes i més teories, i recorde com em van impactar alguns dels experiments que estudiaven la conducta i el desenvolupament humà. La nit del dia que vam aprendre com les monetes s'aferraven a un vellut inert buscant sa mare, jo vaig somiar que m'anava trobant pel carrer xiquets xicotets que ploraven desemparats. I que me'ls abraçava, com oferint-los aquella mare de mentida que els supliria l'amor l'absència del qual lamentaven. Depenia de mi, d'aquella abraçada, que no foren uns desgraciats la resta de la seua vida. Clar que també vaig somiar un dia que el meu cervell descodificava les ones de ràdio i que escoltava un excels concert de piano i uns aplaudiments posteriors que no s'acabaven mai, fet que demostra que no se m'ha de fer molt de cas.

Recordava adés aquell somni, devia tindre dèneu anys, i com després l'atzar i l'Infojobs em van portar a treballar a un centre de menors, on hi he estat durant set anys. Precisament, Bowlby estudiava el comportament dels nens dels orfenats per explicar la necessitat d'un vincle sa amb la figura d'aferrament.
Si bé les institucions de protecció de la infància no són ni de bon tros el que han sigut històricament, pense ara en les monetes i en els fills i les mares i les no-mares. Pense en com els condiciona l'allunyament dels pares i en com també els ha condicionat la relació que hi havia, abans d'aquesta separació, entre els uns i els altres. I en els succedanis, pense en els succedanis també. Jo ara no puc evitar, amb perspectiva i cert pesar, qüestionar-me quin dels dos micos de mentida vaig ser.