Segones parts

De tots els teus ex, Ermigi Mallafrè, l'Artemi Gispert és el que estimares amb una fam d'agradar més dolça i sincera, o almenys això és el que ara necessites creure. Et va rescatar després que el teu cosí Leandre Civit —amic, company, confident de tots els teus desastres de miocardi i amb una única pega: que li agradaven les dones malgrat que es deixava fer de tot al quartet dels masovers— hagués decidit deixar la vida penjada d'un garrofer al mas familiar de Montbrió sense ni una mica de literatura de res per almenys tenir-lo amb una mica més de consideració. Ell que escrivia tant i tan bé. Et vas enfonsar. Tancadet, tancadet en tu mateix.

Et va costar molt sortir de la closca. Tanta malaguanyada joventut estripada, tanta. I tot va passar de la manera com passen aquestes coses. Un dia vas decidir que tu buscaries una palmera per penjar-t'hi i deixar enfonsat a algú. Encara que primer calia buscar aquest algú. De la palmera, se n'havia d'encarregar l'Artemi i la seva agència de viatges del passeig de Prim. Et va dir, somriure de galant de cine, ullassos verd ampolla, tot ell ben endreçat en un vestit de ratlla diplomàtica de cal Queralt, totes les ofertes possibles. I aquelles mans?, ai, aquelles mans! Et va mostrar tot de platges que havien perdut la virginitat feia molt, amb complexos destinats a fer mamar a discreció als tot-just-casats curts de gambals. I tu només el veies a ell, amb vestit de bany, a la gandula del teu costat, fent-te passar tots els mals; tots dos amb la polsereta. Només pensaves en beure-te'l sencer, de dalt a baix, glop a glop. Va ser un cafè, va ser un sopar. Va ser donar-se i donar-se de moltes maneres, fent exercicis gimnàstics que no es poden dir perquè no hi ha nom per l'acrobàcia del sexe si és sexe de veritat.

Ho vas deixar tot en mans del cos de l'Artemi. Ell va fer-se càrrec de la teva pena per Leandre i va planxar-te tota, pelleringa sentimental com eres. T'hi vas acostumar. Emmotllar. Així que li vas prendre la mida, el vas fer banyut un parell o tres o quatre de vegades. L'Artemi et perdonava sempre. Tu, com un carallot, li explicaves tot, abandonat cadell de gossera escapat en plena nit de tempesta. Eren glorioses, aquelles absolucions. Durant un temps vas enganyar-lo només per fer-te perdonar pel seu foc. Salvatge fera que no et va dir mai per què et volia, però que ho demostrava amb escreix. Al final ni el joc de les confessions va ser prou combustible i tu vas canviar de gasolinera i de mànega. Fa tres mesos, en una revisió rutinària, et van detectar un tumor a la clepsa: sis mesos. No te'n donaven més, d'existència.

Fa dues setmanes que et vas llençar a la reconquesta del plaer de tots els que un dia ja te l'havien deixat. Tots van acceptar aquells encontres amb una amabilitat inaudita. En la majoria dels casos, van ser 'polvos' gloriosos, desinhibits, fogosos, extravertits, amb fonts lluminoses, focs artificials i bengales pels nens. L'Artemi ha estat el darrer en aquest circ. Però ja no el deixaràs. T'hi has tornat a encallar. T'ho va dir ell que volia que t'aturessis. Ell seria el que et veuria morir. I no ploraria ni res. Perquè tu a l'Artemi, diu ell, li has tornat a donar moltes coses que no tenia. I tu saps que entre els seus braços és un bon lloc on quedar-s'hi. Perquè potser sí que ja és hora de reconèixer que les segones parts també poden ser bones. Ara us abraceu cada nit i cada nit sembla que sigui la darrera. I tu penses que si la mort ha donat a l'Artemi tot aquest repertori de gemecs i de tocar-te nous, què no farà el dia que li diguis que fa unes setmanes el metge et va trucar per disculpar-se i dir-te que les anàlisis pertanyien a un altre pacient? Només de pensar-hi, et tornes liró!