Llocs

Hi havia una persona, estimada fins al moll de l’os, que sempre que visitàvem Morella deia «Jo en una altra vida vaig ser d’ací». I és fàcil creure en la reencarnació quan tens davant una ciutat on voldries efectivament haver nascut, i haver-hi crescut, i haver-li maleït des de dins pujades i hiverns. És fàcil desitjar ser d’una ciutat d’on no ets.

Recelem dels que viatgen als nostres llocs perquè és com que han entrat a casa, com que ens han entrat al cos quan ningú els havia convidat. En canvi, anem estimant llocs pel món sobre els quals no en tenim cap dret: anem estimant llocs sense permís, sense consentiment. Estimem els llocs als quals viatgem perquè ens els creiem nostres, íntimament nostres, exclusivament nostres fins i tot. A mi em passa, anar a un lloc i creure que el vincle que he establert amb aquella ciutat o edifici o tros de bosc no és un vincle bidireccional, que al lloc tant se li’n refot que jo hi haja estat. O que puguen haver altres persones amb el mateix dret que jo de sentir-se’n propietari, emocionalment parlant, del mateix espai. He arribat a sentir una mena de gelosia geogràfica en veure fotos del Facebook d’altra gent en llocs on jo hi havia sigut. De llocs que jo havia cregut secretament meus. Què fan, aquells, estimant llocs que jo he estimat abans? Que jo estime des d’abans.

Estimem fins i tot de vegades llocs on no hi hem estat mai, per si no en teníem prou en ser colonitzadors sentimentals dels indrets que hem visitat, sinó que també hem de desitjar els que no coneixem. Aprendre a saber-nos propietaris d’enlloc és un exercici individual, però necessari. Com a molt som nosaltres qui pertanyem a un lloc, i de vegades ni tan sols és així de fàcil. Abraçar la creença en la reencarnació és una opció menys agressiva per apoderar-se d’un paratge. En primer lloc, perquè desplaces la responsabilitat a un altre jo que ara no pot respondre. En segon lloc, perquè satisfà la pulsió d’aquest vincle que de sobte el cos —o l’ànima, si ens posem místics— et demana com si tinguera molta, molta set. Trobe que has d’haver-te portat molt bé en una vida anterior per acabar naixent a Morella, per cert. Em pregunte què senten els morellans quan ens veuen als visitants entrar a la ciutat a regirar-li el ventre, a creure’ns-la nostra, íntimament nostra, exclusivament nostra fins i tot.

Dic aquest lloc com podria dir-ne altres, evidentment; tots coneixem ciutats masegades pels turistes. Ciutats, edificis, trossos de bosc dels quals ara tots ens sentim amb el dret de gaudir. Dic Morella com podria dir altres llocs, la dic perquè tinc un fil que em tiba del melic cap a les seues porxades i que em diu sempre que hi he de tornar. I descobrisc cada vegada que és igual que sempre, i crec que ací en rau la seua infinita gràcia. Entre a ella sempre demanant permís, esperant que no se’n senta ofesa, i em dic a mi mateixa que jo sí que tinc el dret d’estimar-la perquè ella m’estima també a mi. Sé que no tinc raó, per això sempre hi acabe tornant. Per això, i perquè els flaons han vingut per salvar-nos a tots. En esta vida, i en qualsevol altra.