Veganisme

A finals del passat mes de març, va sorgir la polèmica pel fet que un restaurant vegà, de la ciutat de Tarragona, convidés a marxar a una mare que alimentava el seu nadó amb un biberó ple de llet de vaca. Cal dir que, al restaurant El Vergel, un rètol anuncia la prohibició d'accedir al local amb cap mena de producte alimentari d'origen animal, de manera conseqüent amb la seva filosofia. Sí, el veganisme és un estil de vida. Segons he pogut saber, el veganisme (de manera semblant al que es practica avui) ja existia a l'antiga Grècia. Més d'una vegada he sentit a dir que Adolf Hitler era vegà, i que fins i tot ho era el seu gos —no sé què hi ha de cert en això. En qualsevol cas, aquesta dada provaria que el veganisme no és res nou, a més a més de no ser eficaç contra la bogeria. Jo, la primera vegada que vaig sentir el terme, tenia prop dels deu anys, i va ser per boca del germà d´un amic, que estava en fase adolescent i era Straight Edge (moviment derivat del punk i arrelat a la cultura hardcore), i anava amb una X feta amb retolador negre a cada un dels dorsos de les mans. Els Straight Edge van ser dels primers moviments urbans, de la meva generació, en reivindicar els drets dels animals com a éssers amb sentiments plenament equiparables als dels humans. Aquesta tribu urbana no va proliferar pel fet de rebutjar també el consum d'alcohol i les drogues de tota mena i, és clar, tothom sap que el millor del punk i del hardcore eren l'alcohol i les drogues.

Els vegans, tal com jo entenc aquesta filosofia sense practicar-la, deuen el seu rebuig al consum de productes de procedència animal a la consideració que d'ells tenen com éssers amb sentiments. Quan veuen un porc filetejat a la cansaladeria, veuen més enllà i saben que, quan era viu, un senyor amb un vestit de plàstic l'ha conduït per uns passadissos agafat d'una orella, portant-lo d'estanc en estanc, fins a arribar a un punt en què se li dóna mort, de vegades sense pal·liatius. Hi ha milers de vídeos que denuncien la mort cruel de porcs, pollastres, vaques, ovelles, corders, cavalls, etc. amb fins alimentaris i en escorxadors del denominat primer món. I en aquests vídeos es pot sentir la por dels animals a mesura que intueixen que són a prop de la fi. Xisclen i es contrauen quan perceben com moren els seus congèneres. I els homes i dones que els maten actuen sense escrúpols, amb una professionalitat digna del millor dels sicaris. Així veuen els vegans als operaris de les empreses càrnies, com assassins. I als que mengem carn, ens veuen com a còmplices consentidors de la barbàrie. Per a ells, la diferència amb els vegetals, també éssers i també vius, existeix en l'absència d'una estructura nerviosa en aquests últims, pel que perden la capacitat de sofriment. Això dins dels conceptes biològics actuals. Hi ha qui podria pensar que si cap dia es descobreixen sentiments en els vegetals, els vegans més fidels moriran d'inanició.

Sigui com sigui és fàcil d'entendre. El vegetarianisme (abans més comú) i el veganisme sempre han estat respectats com a maneres de viure compromeses amb el medi, el planeta i la seva essència més natural. I, sobretot, totalment tolerades, podria ser que perquè, com a col·lectiu, no han suposat mai una amenaça per la indústria càrnia, i molt menys per la llibertat del gruix de la població mundial que sí que consumeix carn i peix. També és cert que la tendència cada cop té més adeptes i de mica en mica s´implanta a més llars; i a les ciutats apareixen més espais gastronòmics on no es pot donar llet de vaca a un nen, per petit que sigui.
Els carnívors respecten els vegans, però no s'hi impliquen, perquè consideren que aquests animals, que sofreixen i moren, són una peça que sustenta la seva base alimentària. Són mercaderies produïdes per això. Són éssers inferiors sotmesos per la nostra intel·ligència superior, encara que pateixin. Aquest raonament valdria per exculpar a la societat alemanya, dels anys trenta, de tota la responsabilitat sobre la mort de milions de jueus. A menys que es pensi que els jueus eren persones com nosaltres, i les vaques, els porcs i els pollastres no ho són. I que uns no podien ser exterminats per la seva condició humana, i les unitats produïdes per ser menjades, sí.

La dificultat del veganisme per captar consciències, més enllà de la perspectiva moral i emocional, la cultura, la tradició i el plaer, per a molts, de consumir carn, és a la qüestió mèdica. L’home és omnívor per evolució natural, i, segons l'OMS, la dieta alimentaria idònia per al seu desenvolupament salubre inclou carn i peix. Aquesta dieta, en conjunció amb altres hàbits saludables, prevé malalties de diferent caire, i d'alguna manera garanteix assolir la mitjana de vida estimada sense complicacions. El veganisme pot tenir efectes perjudicials greus per carències vitamíniques i de calci, que s'han de contrarestar amb suplements dietètics. Segons la comunitat científica no és gens recomanable la pràctica en nens, ni dones en fase de gestació. S'ha de dir, sense sarcasme, que hi ha desenes de casos documentats de mort en infants a conseqüència d'una dieta vegana inadequada. Jo, des de la distància i el respecte total (qui no coneix avui en dia a un vegà?) em pregunto si utilitzen matamosques manual o algun tipus d'insecticida, ja que els invertebrats no tenen esquelet però sí sistema nerviós. O què succeeix quan el tractor, que prepara la terra per plantar les carxofes, xafa i mata a milions de rosegadors. Hi ha víctimes col·laterals en aquesta croada animalista?

Una altra qüestió que m'inquieta és adonar-me que són molts els vegans que tenen animal de companyia, gossos i gats majoritàriament. I m'intriga saber si aquestes bèsties també es converteixen al veganisme o mengen altres bèsties. Si els porten al bosc a caçar responent al seu instint primari, encara que així passin a ser assassins d'altres éssers que senten, i els seus amos còmplices. O si pel contrari van a la carnisseria a buscar unes cuixes. M'he informat i resulta que els vegans (els enquestats per mi), donen menjar a les seves mascotes pinsos que contenen carn, i, per absurd que sembli, provinent d'animals que han mort i patit. Desconec que en pensen vostès. A mi em sembla que un vegà, conseqüent amb el seu estil de vida, no hauria de tenir gos. Per a ell (aquest vegà exemplar que jo imagino) els gossos i els gats haurien de viure lliures, en manada si escau, al bosc, assassinant per menjar, com ho vol la natura i el seu instint carnívor i irracional. Ja que el gos estableix els seus primers llaços fraternals amb la humanitat a partir de ser esclavitzat per ajudar l'home, tant a donar mort a altres animals per a la seva ingesta posterior, com per a ser guàrdia d'unitats criades específicament per a fins alimentaris. També em pregunto si els vegans compren al H&M, Primark, o similars. Si ser vegà comporta també els mateixos sentiments pels individus tractats com a bèsties. I pels éssers humans que encara no ho són? O sí que ho són? Els embrions humans disposen de sistema nerviós. Hi ha vegans provida? On són els límits? Quins són els ideals més íntegres? On és la frontera del sofriment? No ho tinc gens clar.

Avui soparé meló. I abans de fer-ho llençaré centenars de futurs melons petits (ja sense futur) a la brossa. Sense mirament agafaré un ganivet gran i obriré en canal una mare meló sense sentir cap pena, i li arrancaré els fills de l'interior, ho faré amb una cullera, i no deixaré que caigui tota aquella mel marró, sagnant i dolça, tots els vincles dels petits amb sa mare, me'ls beuré. La mare meló també sagnarà, ho farà abans i després que li arrenqui la pell a tires, i no sé què dirà la ciència més actualitzada, però pot ser que s'acabi descobrint que encara no hagi mort quan la mastegui i me l'empassi, i pot ser que cridi i tot, encara que jo no la senti.
La broma és fàcil. Però que no ens confonguin les rialles, perquè els crits dels animals als escorxadors són força seriosos, i perfectament audibles.