El rostre

L'any 1971 dos amics americans van obrir el primer Hard Rock Cafè a Londres. Un dels seus clients habituals era Eric Clapton, que va demanar als propietaris que li reservessin una taula exclusiva de forma permanent. Per tal de marcar aquell racó, els dos joves van penjar-hi una guitarra que els havia regalat el mateix Clapton. Aquí començava el mite d'aquest local de música i copes que des de llavors ha anat creixent i expandint-se en nombre i tipus d'establiments i, una miqueta, en 'horterabilitat'. Ho dic per l'hotel i casino en forma de guitarra elèctrica que està previst que ens encasquetin al Camp. I ho dic jo, que tinc tres guitarres, una de les quals elèctriques, que m'estimo amb bogeria, que són el meu únic fetitxe i de les poques coses de valor econòmic que tinc en propietat.

I és que quan era adolescent vaig tenir un grup de música. N'era el cantant i guitarra solista. Érem uns músics rematadament dolents i 'plastes' que estaborníem els pocs amics sacrificats que venien als concerts amb solos de guitarra interminables i uns blues que feien dormir fins i tot al rocker més predisposat psíquicament o químicament. En aquella època tot el relacionat amb el rock i les guitarres em feia anar de bòlit i el Hard Rock Cafe era com un temple sagrat que em moria de ganes de petjar. Però calia anar a París o a Londres per fer-ho. O sigui que no vaig entrar en un Hard Rock fins que el 1997 el van posar a Barcelona. És clar que llavors jo ja començava a superar la típica adolescència egocèntrica i dificileta de xiquet de poble amb ínfules de Jimi Hendrix i la meva idolatria pels músics havia passat a un segon pla. De fet, quan vaig entrar al Hard Rock Cafe de Barcelona em va semblar pur 'atrezzo', a part de musicalment millorable. O sigui que vaig fer una cervesa, vaig marxar i no hi he entrat mai més.

Ara, passant per damunt del cadàver en descomposició d'EuroVegas i de les despulles encara tèbies del BCN World, el local de referència dels vells rockers arriba a la Costa Daurada en format d'hotel, casinos, sales de concerts, etc. Es veu que en direm Hard Rock Entertainment World. Perdem projectes grandiloqüents pel camí però no perdem els noms anglorefistolats. «Naming» a part, se'ns diu que en una primera fase es crearan 11.500 llocs de treball (indirectes) i es farà una inversió de 600 milions d'euros, però que s'arribarà a un total de 2.000 milions en la segona fase. El centre inclourà un dels casinos més grans d'Europa, oferirà 100 jocs de taula i tindrà prou màquines escurabutxaques per plomar exèrcits sencers de turistes 'offshore' i de ludòpates locals. Hi haurà, a més a més, zones d'entreteniment, teatres, una zona comercial i un centre de convencions. Els edificis podran ser tan alts com el Shambala i hi haurà una piscina de 6.000 metres quadrats. Perquè volem el mar si tenim piscines de 6.000 metres quadrats! I no cal dir que la cirereta del pastís, la imatge i icona de tot plegat, serà la famosa i enorme guitarra elèctrica il·luminant el cel del Camp de Tarragona tot fent la competència a les lluernes de la petroquímica. No em negareu que l'arrencada és prometedora, la repanotxa, El Dorado! Ep, no fem volar coloms, però. El govern encara ha d'estudiar la documentació presentada per l'empresa abans d'adjudicar definitivament el projecte. Si tot el paperam és correcte, l'adjudicació es farà cap al setembre.

Potser no ho sembla pel to que he utilitzat fins ara però a mi no em trobareu entre els crítics radicals i contumaços de la cosa. He de reconèixer que el visionament de pelis com 'Casino Royale', 'Casino', 'The Hangover' o 'Ocean's eleven', entre d'altres, em predisposa a una certa simpatia pel tema. Conyetes i arguments personals a part, val a dir que el que es proposa amb el Hard Rock és un projecte que, ens agradi o no, acaba convergint amb el model turístic que des dels anys 60 s'ha anat consolidant a casa nostra. Efectivament caldria conèixer les parts i els interessos reals que hi ha darrere de tot plegat i també caldrà saber quines seran les condicions laborals dels treballadors. És ben cert que en aquest sector acostumen a ser lamentables. En qualsevol cas, de moment, és una promesa de feina per a molta gent i una eina que pot ser realment útil per regenerar, diversificar i desestacionalitzar l'oferta turística, tal com no es cansen de dir molts polítics, empresaris i gestors turístics del territori.

Per acabar, però, em poso transcendental. I és que no puc deixar de pensar en la guitarra elèctrica sobresortint sobre el paisatge del Camp de Tarragona com ja hi sobresurten el Shambala i el Ferrari Land. O les químiques nostrades, per parlar d'altres àmbits de l'economia. En els paisatges s'hi centra un profund significat cultural de les societats que, generació rere generació, van definint-los i dibuixant-los. Si redibuixem els paisatges, també redibuixem part de la nostra cultura. Un paisatge és un producte del temps i s'hi guarden les empremtes objectives d'aquest temps. Tot moment ha tingut, té i tindrà el seu paisatge i tot paisatge és el rostre d'un moment. És possible que el nostre moment acabi tenint rostre d'hotel en forma de guitarra elèctrica apuntant cap al cel. No sé si el judici que en faran les generacions futures serà massa benèvol. Realment no en tinc ni idea, però em neguiteja.