Els rics

A casa tenim un disgust gros. La bóta de vi ranci se'ns ha picat i ara fa quantitats industrials de vinagre exactament com la bóta del costat, la del vinagre. Però no estem per aplicar el mètode hipotètic-deductiu a aquest estrany fenomen de contagi ni per buscar culpables. He comentat a diversa gent l'abast de la tragèdia i tothom em mira amb una condescendència ofensiva i una rialleta subnasal. A mi no em fa gràcia. Gens. M'ho puc esperar tot d'un país que ha trigat setanta anys en revisar consells de guerra i condemnes polítiques contra civils. Contra els nostres avantpassats. També he de constatar que vaig trobar el meu besavi en la llista oficial de putejats de postguerra que va publicar la Generalitat i no em va fer gaire fred ni calor. No en sabia res; a casa som gent de bé i no ens expliquem desgràcies. Segons el que queda en la memòria familiar, a l'home li van decomissar amablement —van ser amables per proximitat ideològica— una foneria a la Ribera d'Ebre, els de la FAI o patuleia per l'estil. Encabat la mateixa proximitat ideològica li va costar el Consell de Guerra franquista. És a dir que va rebre per tots costats i com a Bonet i com a català em representa. La seva jove en diu que era una mala béstia i m'ho crec, però potser és important guardar una esca de memòria, com un llevat propi. No cal que sigui per respecte als ancestres, només per egoisme i per estalviar temps en repensar-nos contínuament. La memòria és un anticòs magnífic contra el relativisme però també una font descomunal de productivitat, per aquest motiu. A més a més, un cop indultat per algun fil que devia moure —perquè som herois de la democràcia però no imbècils— el meu besavi va tornar a Reus i va aixecar de nou una altra foneria fins que el soci li va aixecar la camisa i es va tornar a quedar sense patrimoni industrial ni immobiliari.

Ser pobre és això, que et vagin segant l'herba sota els peus i que et facin trontollar sempre el llegat. No només l'herència material. La memòria. El llenguatge. No en tenen mai prou i si els dónes la mà et foten mossegada a la polla. El meu avi de l'altra branca, malgrat ser encara més pobre i més pària, patia una síndrome d'Estocolm i una moral d'esclau colossal que el van fer molt proper al bàndol guanyador. Però també entenia el problema greu de la transmissió de patrimoni i valors no materials a què es veu abocat el pobre. Va fer-se —dubto molt que la comprés— amb una bóta petita, d'uns trenta litres, i va voler establir una solera. Era l'any 75. Una solera representa la sagrada trinitat de la tradició i de la institució familiar; és una cosa molt carlina. És un símbol corpori del que som com a entitats humanes col·lectives que transiten el temps, no constretes per l'existència finida de l'individu. És important: es divideix en una part sòlida, la fusta de la bóta i les mares del vi, fixes i immutables, suport i adob regeneratiu constant. Hi ha una part líquida, com és natural, que s'ha d'anar renovant, però amb prudència i mesura. Com en les millors famílies, és bo que al bocoi hi entri vi nou, fresc i a doll, però que en surti amb control i en ocasions destacades. També hi ha una tercera part, primordial per molt etèria que sigui. Al Jura, a la Borgonya, en diuen la part dels àngels i és feta d'aire, perquè tot el conjunt ha de respirar i el bon vi ranci no ha de fer olor de resclosit sinó de vell. Per a una bóta de vi ranci, quaranta anys no és gran cosa, però ja comença a constituir una solera respectable. De totes maneres, entre guerres i desficacis, qualsevol cosa que en aquest país ja perduri més enllà dels quaranta ja és noticiable. D'aquí que una bóta espatllada sigui un drama.

Tot això mon avi ho va aprendre al Priorat, on es va casar. Allà tot això ho han sabut sempre perquè han hagut de lidiar històricament amb la misèria i deixar alguna cosa als fills no els ha resultat pas mai senzill. No cal que els expliqui ningú què és ser pobre. Gràcies a haver recordat tant l'escassetat com l'artesania del vi, però, ara ja no són pobres. Al Priorat hi tenim els nostres rics. I són els millors rics d'Europa, n'hauríem d'estar orgullosos. Per sort o per desgràcia, no tenim un Upper Camp amb una burgesia estirada i de pinça el nas d'aquelles que fa goig ensenyar a les visites. A tot estirar tenim algun cabaler decadent al nord de Reus o algun constructor envirollat als Boscos de Tarragona. Però ric ric, res. Tret d'aquesta agradable gent de terrer que han fet quartos fent vi, han importat talent de fora sense perdre arrelament i obsequien amb classe i hospitalitat desenfadada, gairebé californiana. Sara Pérez és una d'aquestes persones riques en el sentit ampli del terme i l'anem a veure al mas llustrós que regenta entre Porrera i Gratallops. Més avall de les bótes i damajoanes de Martinet, Escurçons i Pesseroles, plenes de garnatxes i carinyenes que tallen l'alè, ha colonitzat el subsòl amb espais peculiars. Sota el mas hi ha dissenyat un cementiri d'ampolles —la família, la seva en aquest cas, li ha fet suavitzar el nom en 'cripta'—, una antologia de cada anyada i de cada vi del celler. Tancat a pany i forrellat, dissenyat en espiral seguint el número φ i la proporció àuria a imatge de la cova de l'oracle de la Sibil·la Cumana de Nàpols, l'espai subterrani és com una gran bóta que conté tota la memòria familiar i que respecta la trinitat espiritual de la solera. Agafen ganes de baixar-hi, en moments de desorientació i sotsobra, a reclamar alguna indicació oracular o full de ruta vital. Fins i tot les energies es distribueixen segons fórmules geodèsiques i si no fos perquè ja m'hi veig amb el pèndol del Professor Tornassol, tanta fractalitat m'emocionaria i tot.

Sara Pérez té un altre espai subterrani, però. Ens obre una sala amb les bótes de ranci. Aquí volia arribar, al secret de la solera. De petita, la donota —en el sentit planià, esclar— volia fer vins dolços perquè era pel que es delia i una mica més de gran, amb el projecte de Mas Martinet en marxa, va començar a recórrer cellers particulars del Priorat a la recerca de bótes de ranci. De fet, abans de la revolució vinícola dels anys vuitanta, en l'època de les carinyenes a granel que pujàvem a buscar de Reus a cinc duros el litre, gairebé tot el vi es venia a l'engròs. A les cases només es quedava el 'vi bo', és a dir el ranci, que és el que els agradava. Se n'omplia una ampolleta per Nadal i una per la Festa Major. I gràcies. Ara Pérez té un estenall de bótes de ranci dolç i enguany, després d'anys d'espera, començarà a embotellar. Ho explica amb joia i espera transmetre-ho generacionalment, perquè, com deia en començar si m'escoltàveu, no hi ha família al Priorat que es pugui dir tal sense la seva bóta de 'vi bo'. Això em referma en la idea que al meu avi, per mimetisme regional o per planificació familiar catòlica i benentesa, li hauria agradat perdurar en una solera perenne i que, un parell de cops a l'any, ens el beguéssim una mica, que ja se sap com són la gent de missa amb els símbols del combregar. No sé si podrem arreglar la bóta —em diuen que potser omplint-la de vi dolç— però, a les males, seré ric en vinagre fins que em mori i encara en podré deixar d'herència i tot.