Dies irae

Aquest estiu he estat molt enfadat. Quan m’emprenyo sóc molt més productiu però molt pitjor persona i he començat a sospitar que, més o manco, a tothom li passa una cosa semblant. És notori que cada persona creix a base de descobrir la pulsió capital que secretament el domina. I és molt divertit i inocu quan és la gola o la luxúria però un pèl més cantellut quan intueixes que pots ser sacsegat per les estrebades de la ira. A mi no m’agrada enfadar-me, aclareixo. Prioritzo el valor de la bondat, que no del bonisme. Al pèrfid sistema capitalista li interessa que ens mantinguem en aquest llimb, surant entre el temor i la indignació, que és en el punt que som més manipulables. Des d’aquesta òptica, ¿què pot ser més revolucionari que l’humor, l’antídot tradicional contra les pomes agres? No cal que em contesteu, és una pregunta retòrica. Tampoc vull que us feu una idea equivocada: sóc un antipàtic —que és la forma més elevada d’educació i civisme— i el no deixar-se enfonsar en el fangar de la ira té poc a veure amb la Revolució dels Somriures. El hihihaha està molt bé sempre que tinguem la enteresa suficient per mantenir-lo quan les coses es posin xungues de veritat.

Això és tot un altre tema que s’insereix en un altre llot, el que s’alimenta de la deu del ridícul i de la pols de la hipocresia. ¿Què fa que ens pugi la mosca al nas? Coses diverses i heterogènies. Veure molta policia pels carrers, per exemple, no arriba a causar una ira canònica però em toca un xic els collons. La policia campant per l’asfalt genera molta tranquil·litat en ciutadans amb l’autoestima feble i confiança vacil·lant en la convivència democràtica. A la gent que té por. Si fos veritat que no tenim por de res tanta patrulla tutoritzant-nos al girar la cantonada ens provocaria, com a mínim una mica de recel. Però en fi, és una molèstia que haurem de començar a assumir. Perquè, de manera notòria, és prou més acceptable que surtis a passejar i t’abordin uniformats —inadaptats del tipus A que no han tingut més remei que copar les acadèmies de policia— que no pas que se’t precipiti a sobre un vehicle farcit de fanàtics com un pollastre nadalenc. Però el sacrifici estentori que representa acceptar la incipiència d’un estat policialet en pro de la seguretat pública i per pal·liar la taradura sectària que ens envolta mereix un respecte suprem. A banda que l'estructura policial d'aquest país és un viver d'arbitrarietat i un refugi potencial de subnormals i neonazis. M’ha costat detectar, en els cops de cua finals de l’estiu, rastres d’aquest respecte i considero que és la meva croada i missió exigir-lo. De fet, l’absència d’aquest respecte és el que m’ha acabat de fer emprenyar. M’ha encès tant com un bocí de xile habanero obturant-me el canal de l’uretra.

No hi ha hagut respecte quan la suposada Revolució des Somriures s’ha apropiat del meu sacrifici. No tant per la mania d’embanderar-ho tot, que no deixa de ser una capa de significació anecdòtica com per la fal·lera dels dos bàndols identitaris de segrestar i arrossegar el discurs del contraterrorisme cadascú cap al seu molí. En cert moment vaig arribar fins i tot a pensar que aquest encastellament malaltís en ‘lo nostro’ tenia un punt de ‘fuck the Jihad’ del tot elogiable, una constatació superba que ni la més gran de les vileses ens podia commoure l’esteticisme llevantí i que, en certa manera, havíem inflingit la derrota més grotesca al terrorisme islàmic des que domina les foscúries d’Occident. Encara estic avaluant la rectitud d’aquest raonament, doneu-me temps.

Però el cabreig inicial ja no me’l treu ningú. M’ha faltat al respecte, com gairebé sempre, el centralisme barceloní. Des del primer moment ja vam començar a intuir que hi havia hagut un atemptat de primera classe a Barcelona i un de col·lateral a Cambrils. Un atemptadet. No tant des dels organismes oficials ni tan sols des d’Espanya sinó des d’aquesta societat civil barcelonina entotsolada, cofoista i pagada dels seus mites d’autoconsum. Encara li haurem de donar la raó al conspicu editorialista del 'Diari de Tarragona' quan escrivia tan ample que la ciutat havia tingut les seves ‘Olimpíades de sang’. Si bé des d’un punt de vista tècnic i quantitatiu va anar a així de manera incontovertible, només la misèria moral i la inèrcia de considerar sempre més important el que passa a la capital pot explicar el dol jeràrquic que vam haver de suportar i aquest ‘Tots Som Barcelona’ tan còmode per evitar l’empestat concepte nacional de Catalunya. Una manera d’avaluar la sinceritat d’un dol té a veure amb com de ritualitzades en siguin les seves manifestacions: com més ajustades a uns patrons preestablerts i vistos per la tele més fals i instrumental. Sigui com sigui aquests dèficits de respecte es dirigien a mi, que sóc un cuc i un inadaptat del tipus B, el més comú en l’ecosistema mediterrani, dels que tenen la delicadesa de no sortir a matar quan les coses no rutllen. En el fons, cadascú manifesta el seu dol com li han ensenyat —ni en això som genuïns— com pot i com li surt.

Si posant espelmes i mones de Pasqua a la zona zero de Canaletes hom troba confort espiritual doncs endavant, ves. Però per sobre dels greuges individuals que portem covats de casa, la manca de respecte col·lectiu de l’aparell manipulador político-mediàtic espanyol, retorçant la veritat fins a límits que em pensava que no veuria mai, és el que m’ha acabat de treure de polleguera. De fet, ni aquests brivalls assassins —que canviant Beethoven per Al·là no són més que una actualització macabra dels drugs de La Taronja Mecànica, inadaptats religiosos i teledirigits del tipus C, un fenomen que de tant incontrolable és gairebé natural, com una riada destructiva de finals d’estiu— m’han arribat a atemorir i emprenyar tant com els èmuls cutres de Romanones. Em fan escriure aquests pamflets quan a mi el que m’agradaria és parlar dels poetastres que fan festivals d’estiu per les muntanyes del Camp, de la invasió de gavatxos, de la calor o de com costa trobar algun restaurant que em sàpiga fer una samfaina com déu mana. Les coses de les quals hauríem de parlar a l’estiu. Ho constato: m’han fet enfadar. Han vençut la primera escomesa. La guerra no ha fet més que començar.