Premonicions

Ho reconec. En aquests dies en què els ànims independentistes tan aviat són a dalt de tot com enfonsats en la misèria, m'agradaria ser com aquells analistes que, davant de cada moviment, de seguida tenen clar què ha passat i no dubten en pontificar sobre el proper pas que cal fer. A mi, en canvi, aquests exercicis de premonició política m'atabalen. Deu ser per deformació professional, però necessito més dades i més distància (20 anys, pel cap baix) per acabar d'entendre bé del tot qualsevol situació. En certa manera, els historiadors som com els economistes: sempre trobem les solucions als problemes un pic ja han passat. I això, de mèrit no en té gaire. Tanmateix, no desisteixo, així que últimament, cada vegada que hi ha una crida a la mobilització, hi vaig sense pensar-m'ho dues vegades. Per fer 'bulto', està clar, però també per allò de viure la història des de primera línia, encara que sovint la història es fa, o te la fan, quan estàs mirant cap a una altra banda. Per això, el 10 d'octubre faig cap a Barcelona en una de les cotxades que surten de Vila-seca per anar al passeig de Lluís Companys, a veure com va la declaració d'independència.

Aparquem prou bé, a l'avinguda del Litoral, i de seguida ja veiem tot de policia al voltant de la Ciutadella. «Ah, bueno, que són mossos. Menos mal», diu la R. Seguim per l'avinguda de Trias Fargas i ens aturem a fer un beure a una cafeteria d'aquelles que han sortit com rovellons a Barcelona i arreu: parets blanques, taules fetes de palets envernissats i plantes penjades del sostre. Els parroquians tenen els horaris encavalcats: els autòctons hi dinen tard i els turistes hi sopen aviat. Demano una llimonada casolana, amb fulles de menta i una canyeta d'aquelles de ratlles vermelles i blanques. És àcida com un dimoni. La T. i la R. parlen tant de les propietats de la llimona com de què té pensat fer Puigdemont. Podria ser un dia qualsevol, si no veiéssim pels finestrals tot de gent amb estelades al coll que va desfilant en la mateixa direcció. Paguem i seguim la turba. Arribem de seguida al passeig de Lluís Companys. Són quarts de sis i ja hi ha una gernació. Ens situem just al costat del Palau de Justícia, davant de tot de decauves coronades per unes parabòliques en què s'hi podria fer una paella de barri. Intentem contactar amb la resta del grup de Vila-seca, però hi ha tanta gent que no funciona la connexió als mòbils. Ja ens trobarem després. Al nostre voltant, gent de totes les edats, nerviosa però de bon humor. Alguns jubilats porten bastons d'aquells que quan es despleguen es poden fer servir de tamborets. A aquestes alçades ja els deuen tenir amortitzats. La pantalla que tenim al davant, i que només podem veure quan ens situem estratègicament, entre cap i cap de gent més alta que nosaltres, connecta amb l'emissió de TV3. Imatges del Parlament, de polítics anant amunt i avall i del Toni Cruanyes.

Ja són les sis. Tothom deixa les converses amb els del costat i fixa la mirada a les pantalles. Falsa alarma. Cruanyes diu que la compareixença de Puigdemont s'ajorna una hora, sense acabar d'aclarir per què. Mau. La gent rebufa i seu a la gespa. Al meu costat, tres xiquetes (pírcings, bràquets i pantalons curts) treuen apunts i llibres de les motxilles i fan veure que estudien, recursos mètrics una, el teatre de Puig i Ferreter l'altra. La T. m'acosta una bossa de doritos. «Va, roseguem una mica, que així ens passaran els nervis». Són doritos orgànics, però doritos, al cap i a la fi. Per fi són les set. Per les pantalles veiem en Puigdemont pujant les escales encatifades de vermell, sol, i com el Parlament es va omplint a poc a poc. La bancada de la CUP encara és buida, però. «Els de la CUP no hi són. Merda!». Pànic fins que, deu minuts després, se'ls veu entrar. Sospirs d'alleujament. La Carme Forcadell pren la paraula, i recorda les víctimes de violència masclista dels últims dies. La gent al principi es descol·loca, però de seguida reacciona i aplaudeix. Surt Puigdemont. Aplaudiments abrandats. Comença el discurs, que avança en crescendo, amb tothom badant, aguantant la respiració, fins que, finalment se sent «el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república». Els crits són ensordidors, la gent salta d'alegria, però encara no ha tingut temps d'abraçar el del costat que sent: «amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència». Tothom queda mort. Els ànims decauen amb la mateixa velocitat amb què abans s'han elevat. Després d'un moment de silenci, tornen els crits, però amb el to canviat. «Què? Com? Au!».

Algú em toca l'espatlla. És la R.: «Marxem, no hi fem res, aquí». Molta altra gent fuig del passeig, molt enfadada. Un senyor, amb el puny alçat, avança a gambades i crida: «Ens han estafat!» Hi ha qui se'l mira i fa que sí amb el cap. Una dona el segueix amb cara d'amoïnada. Ens quedem una estona més, però. La R. està emprenyada com una mona: «Això és el Mas de la punyeta. Ahir quan va anar a Palau ja vaig pensar: cagada pastoret!». La T. també està decebuda, però vol esperar a veure què diu la CUP. Via eslovena, doncs. No deixa de resultar curiós que una solució que ja fa dies que es planteja ens agafi tan de sorpresa. És com si les reaccions de la multitud ens hagin arrossegat, esborrant qualsevol idea prèvia que tinguéssim abans d'arribar a la concentració. Ara, però, no n'hi ha tanta, de multitud, fins al punt que torna la connexió d'Internet als telèfons. Dono un cop d'ull a Twitter i em torno a sorprendre. La indignació que hi ha al passeig de Lluís Companys no apareix, allà. Més aviat al contrari: la majoria de tuits van en la línia d'entendre la via eslovena com una jugada mestra de Puigdemont, que llença la pilota a la teulada de Rajoy. Vés a saber. Mentrestant, al passeig, la gent xiula la Inés Arrimadas, que xiscla no sé què d'un passaport.

La R. s'ha trobat amb un conegut, que està tan emprenyat com ella: «És que a Cambrils ja no hi va ningú, als restaurants, ningú! Això no pot ser, acabarem com el rosari de l'aurora». Al nostre costat, una televisió estrangera entrevista, en anglès, una noia amb una estelada lligada al coll. La resta de la gent va comentant la jugada d'esquena a la pantalla, cada vegada més tranquils. Només quan apareix l'Anna Gabriel tothom deixa el que està fent i la torna a mirar. «Xxxt, calleu!». El primer que diu és que ha hagut de canviar el seu discurs en l'últim moment. Després, però, fa un parlament dels seus, ferm, clar i contundent, que anima a seguir endavant tot i el xoc de la suspensió de la independència. La T. sembla una mica més contenta: «Au, ja està, ara marxem». Tirem cap al cotxe, derrotades. Abans, però, ens aturem a un bar de xinos per pixar. A la barra només hi ha un parell de guiris anglesos, dels de tatuatge al coll i samarreta del Manchester United. Miren el partit que fan a la televisió, Holanda contra Suècia, amb unes paperetes d'apostes a la mà. M'entren ganes de preguntar-los què passarà, a partir d'ara, amb la independència. Potser ells l'encerten.