De vegades la por

Hi havia una vegada un senyor de Xàtiva però que probablement no ha estat a Xàtiva des del dia de Sant Esteve del 1997 però tant fa, en Raimon, que en una cançó deia «De vegades la pau/ no és més que por». Em ve al cap perquè he estat pensant molt sobre la por. Especialment des dels atemptats a Cambrils i Barcelona; especialment des de l'1 d'octubre, especialment des de sempre. De fet, tenia un text mig escrit sobre la por, precisament. En ell defensava la necessitat de deixar existir les pors, de no negar els temors dels altres, que sovint ho fem per no haver de malgastar coratge en les febleses nímies d'altri. Però ara sé que el vaig escriure des de mi, ho sé perquè des que vaig guardar aquell text en guaret han aparegut pertot pors noves i antigues que s'han escampat pels carrers i les cases i les escoles i els despatxos i les corts, i m'han entrat i m'han eixit al cos i al cap sense aturador.


Revisant la tesi de l'escrit ja no em va semblar tan clar que les pors no s'hagueren de resoldre activament. Vaig saber que hi ha algunes que han de ser el mateix combustible que les ha de fer cendres, que les ha de fer desaparèixer. Pense que no totes les pors són iguals: Hi ha les pors individuals, com la fòbia als ratolins, i les col·lectives, com la por als cops de porra. Les racionals, com patir perquè et roben si tens el pany trencat, i les irracionals com la de patir un accident encara que no agafes cap vehicle. Les productives com fugir si hi ha foc i les no productives, com la fòbia número tretze.


Les pors, o et paralitzen o et fan reaccionar, i si és difícil que una por personal, interna, irracional i fagocitària et permeta decidir si quedar-te quiet o córrer, les paüres col·lectives comporten una responsabilitat: la de reaccionar. Justament perquè gràcies a la interacció i la coexistència han d'existir les habilitats, les capacitats, i les oportunitats d'esqueixar aquella por i engegar-ne els mecanismes de resolució. La por, però, balla de cul amb el poder. Quan sents que no tens prou poder, o quan veus que l'estàs perdent, creix la basarda. Quan vols que l'altre senta que no té prou poder, o quan vols que en perda, aties la por, l'amolles com a un gos per debilitar l'adversari. Nosaltres no som els únics que sentim por; també en sent l'altre, que ha sigut més poderós, en veure que engegàvem els artefactes col·lectius créixer-nos de la nostra feblesa. I precisament per això ells han volgut conrear tot de fòbies, perquè proliferen entre nosaltres i ens recorden que no en tenim, de poder, que d'això en tenen ells el monopoli.


«De vegades la pau/ no és més que por/ por de tu, por de mi, /por dels homes que no volem la nit». Ves que la pau no siga, en aquest context i circumstància, una por prolongada en el temps, un no-conflicte per no veure activats uns poders que no són els de sempre. De vegades la pau, de vegades el seny. La nostra és una por difícil perquè implica esforç i saber mirar lluny i perquè nosaltres no tenim gossos que amollar (ni falta que fa). La nostra pau és una pau difícil perquè no està ara ni ací i perquè quan serà el seu moment la voldrem per sempre i en voldrem una de bona.
Mentrestant jo, de la por que em sobra a les nits, de la vostra, de la que quedà esmicolada per terra l'1-O, de la que va fer córrer ma germana el 9 d'octubre a València per protegir la seua filla dels nazis, de tota eixa por jo en faig melmelada. La dissolc en sucre, meitat i meitat, amb una cullera de fusta. L'envase en flascons nous, al buit, i la conserve ben etiquetada. Aquesta por jo la faig productiva i serà l'aliment necessari per quan vaguem tots junts per l'espai. De vegades la por.




Comentaris

envia el comentari