La ferida i la cicatriu

'Padrí, mira'm el braç! Em vaig fer mal!'. Seguidament, el meu fillol amb veu una veu excitada i plena d'orgull em va mostrar l'avantbraç esquerre. D'això, en fa uns quants anys. No gaires. Era quan els dos miràvem de copsar, cadascú amb la seva edat però amb la mateixa inexperiència, què significava formar part de la mateixa família i de quina seria la millor forma d'estimar-nos. Fins aquí la part ensucrada de la columna. Llenço la sacarina per la finestra i continuo.



El fet és que li vaig mirar l'avantbraç i no hi vaig veure res.

'On et vas fer mal?'
'Aquí'
Home, fixant-m'hi bé potser sí que vaig veure una petita taca rosada. Una ferida sense record. Perquè si la pell jove oblida ràpid, la infantil directament és amnèsica.
'Et va fer molt de mal?'
'Molt, Padrí, molt!'


Va respondre'm un cop més exhibint un orgull que intuïa que les oportunitats d'exhibir una ferida que no deixa cicatriu són comptades. D'acord, com que he llençat el sucre i la sacarina pel balcó i estem vivint uns dies dominats per la mala llet que pot tenir el sambal més autèntic, he decidit que en el que queda de columna utilitzaré una mica de l'estèvia que sempre tinc a la despensa, per si de cas.



Recupero el fil. La pell adquireix memòria i el cervell al seu ritme la va perdent. Però els ritmes són diferents. És per això que a mesura que les ferides van deixant cicatriu mirem d'ocultar-les. No deixen de ser mostres de la nostra vulnerabilitat. Sols els guerrers, que exhibeixen les seves cicatrius com mostres del seu valor, i els malalts de psoriasi, que per la condició de la mateixa malaltia es fa molt difícil dita ocultació, trenquen aquesta premissa. En el meu cas, sé del cert que pertanyo al darrer grup. M'agradaria pensar que també ho faig del primer. Però això és material d'una altra columna. Ja en parlarem.



Hi ha un moment, però, on el sentit d'aquest procés d'ocultació de les cicatrius es va diluint. És quan tot i tenir la crosta amagada sota el cotó, la ferida se't veu a la mirada. És quan prens consciència que el far del tren que algun dia et recollirà és aquell punt brillant, petit, molt petit, però visible en el teu horitzó. És per això que m'agrada veure com els jubilats passen de tot. Tal com ho feia el meu fillol fa uns anys. Els primers ho fan per la saviesa que et dona el fet d'adonar-te que lluitar contra tu mateix sols serveix per mantenir-te dempeus. El meu fillol, per un sentiment d'invulnerabilitat que sols recuperarà quan li arribi el moment de l'acceptació. Això és, quan es jubili i intueixi el far del seu tren.




Comentaris

envia el comentari