per
Alba Camarasa
31/10/2017
Hi havia una persona, de Burjassot, que va escriure tot l’amor. Hi havia una persona que va escriure tota València, que va escriure totes les buguenvíl·lies i els llençols ara blancs i estesos ara ombrívols i rebregats. Hi havia una persona, en Vicent Andrés Estellés, a qui tota –quasi tota- València ha retut homenatge en algun moment. D’ell se n’han nodrit tots els músics de la meua generació per no haver de pensar en escriure lletres noves, alguns amb millor resultat que altres. Ell, el poeta, ho va escriure tot. Nosaltres tendrament l’evoquem i de no ser per ell no escriuríem adverbis acabats en –ment abans dels verbs. Ni pregon, tampoc escriuríem la paraula pregon, però ho fem perquè ho va fer ell, perquè ell ho va escriure tot. Ell ho va escriure tot i ho va fer tan bé. És probable, és ben probable, que en algun lloc més o menys remot del País Valencià ara mateix se l’estiga homenatjant. Bé guitarra en mà en un entaulat, bé en alguna plaça major amb tot de gent menjant pimentó i albergínia torrats, enramats d’oli cru. Enramats els vegetals, no la gent, supose. Espere.
Com els joves poetes castellans escriuen sempre de sang, els joves poetes valencians volen escriure sempre com ell. Aspirar a Estellés és una grip que s’ha de passar, o una adolescència. Una adolescència literària, acneica i magmàtica que ho ocupa tot, però que si tot va bé, passarà. Alguns d’ells no escriuran més. D’altres, llegiran altres coses, escriuran altres coses, escriuran potser diferent. Tots els qui hem estat contaminats de l’estellesià timbre repassem amb vergonya pròpia poemes sobre pàtries, cames i melons d’Alger que trobem a llocs remots dels nostres discs durs juvenils. Ens enrojolim d’aquella dèria caduca que ens va quedar tan poc reeixida. Perquè ell ja ho va escriure tot abans, i ho va escriure millor, i ja no cal tornar-hi si no vas a abonir-ho.
No obstant, aquesta devoció és comprensible perquè Estellés es va menjar tot el país i el va mastegar, i el va repartir a tothom perquè el pogueren digerir. D’una forma antiga i nova, alhora tòpica i alhora viva i múltiple. Ampliada la seua veu gràcies a Obrint Pas, a Gutemberg, i a altres invents infernals, Estellés se’ns ha tornat mainstream, i no sé si això m’agrada o em disgusta. En tot cas, pregonament demane apropar-nos a ell més enllà dels amants, l’assumiràs, o les horacianes. Ni Ferrater feia color d’olor de poma sempre, ni Maria Mercè Marçal havia estat només tres voltes rebel. Conèixer Estellés pels quatre poemes que coincideixen amb l’estereotip valencià agroeròtic i regionalment xovinista és perdre's molt de país.
El 1966 Estellés guanyà el Premi Ausiàs March de poesia, i pel que es veu, quan li va ser demanat l’original per tal de publicar-lo cinc anys després, ell no va entregar el mateix recull que havia presentat al certamen, car havia perdut l’obra presentada. No es va saber fins el 2012 quan fent una recerca de les obres presentades al premi va aparèixer l’original. És tan rica l’obra d’Estellés, que vint anys després de la seua mort publica un nou poemari, premiat, però inèdit. Per això val la pena treure-li la primera capa i seguir llegint-lo. O no, millor, deixeu-me a mi l’altre Estellés, que li’n faré una festa privada. Que m’agrada més quan no vos agrada a tots. El llegiré fins recordar que no hauria d’escriure més si no sóc capaç de fer-ho millor. De fer-ho, almenys, d’una manera nova. I millor.
«Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes».
Estime Estellés però en això he de discrepar: sort de l’èmfasi. Mira’ns, sinó, Vicent, amprant estos dies uns carrers que diries teus. Sort de l’èmfasi. Pense que ha arribat l’hora del meu textet a Estellés. Temia el moment.
Comentaris
