Una font d'aquarel·les

Per escriure aquest article he pujat a les Creus de Mont-roig del Camp, on he triat un emplaçament des del qual perseguir la llum, abraçar-la i fer-li un lloc al blanc del paper on haurà de ballar. Miro de trobar-me amb un punt comú on algun cop s'hagués aturat l'ull d'en Fonportal. Ja vaig escriure una vegada dels homes que viuen dins d'altres homes. Per parlar de Fonportal he de fer-ho amb Fonmunté. M'endinso en el seu estudi, al de Fonmunté (aclareixo), és un indret ampli i molt ben il·luminat, però en ell trobo el confort que tenen els amagatalls pensats per passar-hi força temps, trobo el cau d'un aquarel·lista, d'un mestre davant el que prenc seient sense deixar de voltar el cap en totes direccions meravellat per les imatges plasmades a les desenes de quadres que pengen de les parets. Fonmunté és fill de Fonportal, i no estem pas sols, també ens acompanya Fongrau, que és fill de Fonmunté i nét de Fonportal. Tots tres beuen d'una mateixa font.

Fonportal (Lluís Font Portal, Mont-roig del Camp,1908—1948), va ser un aquarel·lista destacat a la dècada dels anys quaranta, la seva carrera es va aturar de sobte degut a una malaltia intestinal de la qual va morir, just en el moment en què la seva obra començava a rebre crítiques tan bones que el feien ser anomenat amb admiració als cercles i associacions artístiques d'arreu dels països catalans i de la resta de l'estat espanyol. Sorprèn descobrir que Fonportal va ser autodidacta als seus inicis, tant en pintura com en tocar el violí. Fonmunté riu amb melancolia mentre explica com els seus avis, pares de Fonportal, li apagaven el llum a les nits, i no per estalvi sinó perquè li passessin les fílies artístiques impròpies en un home del seu temps en un entorn camperol. Fonportal feia de pagès en aquells dies, i els que varen compartir falç amb ell el recordaren com un home avançat per al moment que li va tocar viure. Un artista que es deixava portar per l'essència de les formes, les llums i l'impacte visual de tot el que l'envoltava. Va començar pintant a l'oli, i valent i segur va presentar un aplec de quadres que van resultar seleccionats per exposar-se a Barcelona. En aquell atreviment va ser on coincidí amb el notable aquarel·lista reusenc Ceferí Olivé, figura fonamental en la seva obra, i potser un dels primers a intuir les seves bones maneres innates, proposant-li provar de desenvolupar-se en la tècnica de l'aquarel·la; és molt probable que Ceferí Olivé ja destaqués d'aquells olis les grans virtuts de colorista que Fonportal acabaria demostrant en una tècnica tant exigent en aquest aspecte. Gran part del mèrit evolutiu el trobem en la figura del mestre Olivé, a qui Fonportal passà a acompanyar durant els anys següents fins a la seva mort sobtada el 1948, en moltes jornades de pintura a l'aire lliure al Baix Camp, i en altres indrets de Catalunya, com ara Vic, on llueix una làmina magnífica amb el pont de pedra en primer terme davant de la catedral de la ciutat barcelonina.

Fonportal significa per a Mont-roig molt més que el gran artista que era, les seves aquarel·les suposen una crònica del seu temps, és un narrador visual. Destaquen molts paisatges del poble, i entre els més notables ho fa un que retrata el Primer Pont de Mont-roig en el que la vila sura vetllada entre els grisos d'un cel boirós i de pluja, amb un realisme i un detall admirables. I en aquesta feina d'explicar els dies han trobat un camí els seus fills, i els fills dels fills també, i com ell: fills d'aquesta terra i de la llum que l'envolta des de les Creus fins a la Mina de les Nines, fills del cel que conrea els camps i les flors, que rega el boix i La Roca roja i ferma. Això veig dins de Fonmunté mentre em parla de Fonportal.

Fonmunté (Lluís Font Munté, Mont-roig del Camp, 1937) va pintar la seva primera aquarel·la l'any 1948, el mateix any que va morir son pare, però no va ser fins un parell d'anys després que agafa els pinzells assumint l'esperit artístic que l'escorta fidel fins avui en dia. S'inicià com artista el 1950, sent un adolescent, als camps de Mont-roig, i amb el cavallet parat darrere del seu mestre Ceferí Olivé, el mateix de qui va ser deixeble el pare, i amb qui pintarà habitualment durant dècades. No em vaig atrevir a dir-li a Fonmunté, però després d'admirar la seva obra i la de Fonportal, puc concloure que, per un tema d'anys de dedicació, fa temps, bastant, que Fonmunté va superar tècnicament el seu progenitor. En la seva obra trobo una mirada pictòrica que segueix en evolució ara mateix mentre escric això. Veig una voluntat pictòrica que creix i no es detura, al contrari. Veig una vivacitat i un atreviment que responen a la lucidesa i la calma amb la que parla, trobo aplom, paciència i un ull lligat a una mà amb genialitat divina a l'hora de triar l'espai de la llum, de la mateixa manera clarificadora que ho fa amb la paraula amb què defineix el seu treball. Paraula de mestre. Fonmunté ha transcendit dels tons terrosos i rogencs, dels ocres, grocs i marrons, ha anat més enllà afegint recursos que demostren la seva destresa a l'hora de triar o posar els colors, de vegades ben vius, i portant-nos representacions urbanes i escenes portuàries; també treballa el retrat d'una manera més tècnica buscant una altra mena de precisió realista, quasi japonesa, i cultivada sota cobert, en aquest estudi des del qual em parla amb saviesa d'ell mateix, de son pare Fonportal; i de son fill, Fongrau.

Fongrau (Lluís Font Grau, Mont-roig del Camp, 1973), potser va créixer amb certa pressió envers les possibilitats de posar-se a pintar com van fer el pare i el padrí. Potser li van preguntar massa vegades. Potser necessitava temps i distància, aquella pausa requerida en una tècnica que no tolera les pinzellades fortes ni les esquitxades impetuoses. L'aquarel·la requereix gran serenitat, no hi cap l'error, no hi ha capacitat de rectificar que no passi per tornar a veure-ho tot blanc. Potser la diferència generacional va fer que Fongrau requerís més temps per trobar-s'hi, per meditar el seu propi espai, perquè un no sap si els tres beuen de la font o és la mateixa font qui es nodreix d'ells. Potser a Fongrau li calia saber que podia aportar quelcom abans d'atrevir-se buscar el raig que brolla dins seu, que sembla brollar encara que ell no vulgui. S'inicià com aquarel·lista ja en l'edat adulta, la seva obra recull l'aprenentatge de qui porta molt de temps mirant, de qui sap què és la pintura i la intenció artística. Al parlar amb ell, després de fer-ho amb Fonmunté, veig que l'home vell i el del seu interior ja viuen dins seu. Les làmines de Fongrau proposen una estètica més actual i molt pròpia, busquen una altra perspectiva capaç de prescindir de realisme en virtut de l'impacte, potser per mantenir l'estil propi, i crec que l'allunyament és voluntari i oportú. Amb formes més perfilades no habita tant en els difuminats, busca el contrast que assoleix amb solvència de bon dibuixant, donant lloc a alguns traços més abstractes, més propis del seu temps a narrar.

Ja vaig parlar dels homes que viuen dins d'altres homes. Ja vaig parlar de les persones que mereixen donar nom a un carrer. Penso que està prou bé que la gent del Camp de Tarragona tinguem coneixença de què a Mont-roig del Camp, prop de les Creus, hi ha una font d'aquarel·les.