La Llauneria, Mata

Em perdonareu la coma entre el subjecte i el predicat del títol. És una llicència que m’he permès per emfasitzar que “MATA” no es refereix al nom de l’establiment sinó que és un joc de paraules que introdueix que en aquesta història va a haver-hi morts. I tot siga dit, no és un joc de paraules massa intel·ligent si, com ha succeït, m’he vist obligada a explicar-lo. Seguim.

Quan tanca un negoci amb història, com la Llauneria Mata del Raval Santa Anna de Reus, hi ha gent que es lamenta del tancament. Per cada persona que el plora, tres es queixen de que aquells que ho lamenten no hi anaven a comprar mai. Jo solia anar a la Llauneria Mata, per això em vaig creure superior moralment a aquells que acudien a les rebaixes per liquidació anunciades des de principis de gener. Dimarts passat vaig acudir-hi i em vaig deixar seduir per uns preus raonables a productes que mai no faré servir (cadascú celebra els seus aniversaris com vol). Un tallapastes per ací, un cullerot per allà, també uns quants ai mira això jo ho volia però buf i si no ho gaste després què. L’endemà, a la pàgina de Facebook on una vegada l’any pengen la recepta dels Blaiets, van anunciar que dissabte dia 3 vendrien tots els seus productes a un euro. Va dansar davant els meus ulls tot aquell utillatge que no havia adquirit amb anterioritat i que ara se m’antoixava imprescindible a la cuina que reformarem. Prenc la determinació d’anar a la liquidació, i heus ací la crònica dels feits.

A les 9.59 arribe al local de moda. Davant de mi i del meu esperpent hi ha unes 50 persones fent cua, una cua que es dobla en direcció Plaça Prim en qüestió de minuts. Veig que ja hi ha grups de persones que conversen entre elles però m’és aviat per discernir si es coneixien d’abans o si són d’aquelles afinitats que s’estableixen en circumstàncies enrarides, com les nits als instituts de l’1-O. Al meu bloc, quatre dones, una d’elles amb un carretó de la compra, que afortunadament —pensem les altres— abandona la cua una hora més tard. Després anirem vegent altres carretons eixir plens de la botiga, i plorarem. Les tres dones del meu esquadró porten guants, barret i bufandot, jo no, i també plore per això.

A les 10.30 se senten crits a l’inici de la cua. Un home dins una jaqueta verda gesticula amb agressivitat: no entenc què diu però entenc que dona pressa als que són a dins. Després sabrem que ell s’hi ha estat una hora i onze minuts, a dintre. Només entren clients de tres en tres, estrictament recomptats per una de les mestresses del negoci. Això escalfa l’ambient, en contrast amb els 6ºC i la brisa nívia que ens ofereix l’oratge. S’especula sobre la causa del tancament del negoci. Es pacten els torns per anar a xafardejar a la porta o comprar bosses a l’Abacus que hauran de fer de fardell. Dones que passegen gossos troben amigues a la cua i decideixen adherir-se. Es presencien els primers festejos.

A les 10.49 veig eixir una dona amb una lletera de dimensions hiperbòliques. Camina amb dificultat; la dona, també. És quan flaquege i pense que ja he esperat prou total per emportar-me quatre tovallons amb motius nadalencs. És quan comence a veure als altres amb forma de cafè amb llet fumejant. Llavors, una de les dones del meu voltant diu a l’altra —a qui probablement no hauria dirigit la paraula en circumstàncies ordinàries: «Al final saldremos en algun diario ja, ja! [riure fluixet però teatral]». I és quan tinc fred que hi veig clar: m’he de quedar per poder-ho explicar.

A les 11.13 m’he decidit a establir relació de sororitat amb les dones del meu voltant. No ho faig veure però no em cauen bé perquè tota l’estona diuen que no s’emportaran res que no vulguin, per més barat que sigui. Mentre ho diuen puc veure com sobre el seu cap es congela un globus de diàleg que diu «vaig a carregar com una mula encara que això signifique haver d’embrutar amb la vostra sang els inútils bastons de punxar escopinyes que compraré a un euro». Però en castellà.

L’una explica que ella de motllos no en vol cap. L’altra evoca el setrill que ha somiat tota la vida però que la setmana passada no va voler comprar per 7 amb 95 cèntims d’euro IVA inclòs. Algú ix cridant despentinat de la botiga. Xiscla, plora, singlota. S’agenolla a l’asfalt i penetra el seu pit amb una espàtula d’acer que ha comprat amb l’únic euro solt que portava a la cartera. Sí, després d’elegir minuciosament la seua wish list ha vist que no cobraven amb targeta. El primer mort s’estén enmig del carrer, la seua sang espesseïda pel fred es regala entre les rodes dels cotxes fins arribar a Plaça Catalunya. Al raval, algú despenja la pancarta «Llauneria Mata, 155 aniversari» i cobreix amb ella el cos de la difunta.

A les 11.41 jo ja sóc un arbre més a prop del portal i una de les dones ja m’ha enviat per 'whatsapp' un gif d’un minion que pega besos. Somric només d’un costat i demane que em guarden el lloc per xafardejar la botiga des de fora. Just ix l’home de la jaqueta verda. El lloc que deixa buit l’ha d’ocupar un jove grossot que, nerviós, comença a ballar una haka. En acabar el càntic, trau de la bossa una ampolla de cola blanca i la vessa pel seu cap, i aquesta regalima cobrint-li el 75,3% del cos. Fa un crit gutural mentre llença l’ampolla buida i entra a la botiga. S’endinsa i s’estampa voluntàriament contra les prestatgeries i fa la croqueta vertical fins arribar a la caixa. Acaba arrebossat d’estris i felicitat capitalista. Torne al meu lloc a hora per comprovar com la tretzena persona darrere de mi en la cua, engrescada per l’èxit d’aquell homenot la llegenda del qual ha circulat oralment fins arribar a ella, corre cap a l’Abacus i demana l’ampolla de cola més gran que tinguen. Ix esperitada sense ni tan sols haver ensenyat el seu carnet fidelitat i es cobreix amb el líquid adhesiu. Tothom la mira: no s’ha parat a pensar que encara li deu quedar hora i mitja de cua. Se li congela el somriure i després la resta del cos; la cola fa de transmissor del fred als teixits corporals. Mor per congelació abans d’arribar a la vorera. Si almenys haguera aplegat a la cua se l’hauria considerat caiguda en batalla.

A les 11.58 ja ningú sembla commocionat per aquella mort i mentalment desisteixen de la idea d’adquirir aquelles antigues cassoles de coure que tenien clissades i pensen que bé, una dotzena de pollets per la mona no els aniran pas malament. Una de les meues companyes d’esquadró acaba de convidar a l’altra a les noces de plata. L’altra ja pensa quines sabates es pot posar. Tres arbres més endavant un jove s’apropa discretament a la cua, però un ancià l’empeny al crit de «No he passat una guerra i dues hores a la cua perquè te’m colis, aixecacamises!» El jove mor a l’acte per l’impacte d’un crossover. S’escolten riures tímids amagats entre la multitud. La de les noces de plata insisteix en llegir-me les línies de la mà però de seguida veu que serà complicat perquè he hagut de fer contorsionisme amb el cos fins trobar la postura que m’assegura un mínim d’escalfor a tots els òrgans i extremitats, i ara no sé on queda la meua mà dreta. «La izquierda no vale», em diu en oferir-li-la. El nostre vincle s’està tornant fràgil per moments i encara ens queden quatre arbres.

A les 12.25, dos senyores que ja entraven discuteixen sobre un marc de bronze de l’aparador. Arriben a les mans i arriben als vidres i aquests s’esqueixen i el que passa amb aquells vidres no vos ho puc contar perquè estem en horari protegit. Els supervivents acordem en assemblea organitzar un funeral simbòlic i no efectiu per als caiguts. A estes alçades, Còdol i Ans Educació es disputen els drets de la ruta educativa que explicarà els feits. Com a font bibliogràfica usaran açò. A mi just se m’acaba la bateria del mòbil i perd la referència horària.

Una vella darrere meu cau i algú indica que no té pols. Poc després arriba el forense i diu que ha mort de vella. Una altra dona sangloteja al seu costat, diu que esperaven juntes i que hi havien arribat amb 32 anys. Algú despenja la pancarta de «Llauneria Mata, 255 aniversari» i cobreix amb ella el cos de la difunta.

Jo ja he perdut la llacor però ja em queda poc d’espera i resistisc. Quan arribe finalment a la porta, comprove sense estranyesa com aquell local ara ja és una Bugaderia Automàtica AutoSec i al seu interior una rentadora centrifuga com si allà no haguera passat mai res. Ni m’estranya ni ho lamente gaire. Amb el solt que portava prenc un cafè de la màquina i sec davant d’una assecadora en marxa: per fi sóc a dins, s’hi està calentet. Endolle furtivament el mòbil i torne a Twitter. Algú enceta el hashtag #laMATAnça i no he sigut jo.