Hemingway a Móra la Nova

Aquests últims temps hi ha certa tendència a dir que Hemingway està sobrevalorat. Podríem dir que, dintre del moviment pendular amb què se sol percebre l’obra dels escriptors d’èxit, ara ens trobaríem en el punt més baix de la seva trajectòria. Les crítiques actuals, però, tinc la sensació que són les mateixes que devia rebre l’home quan encara tombava per l’Havana: que més que l’obra se’n valora una biografia arquetípica del que hauria de ser un aventurer d’entreguerres, que convertia els grans temes literaris en banalitats, que abusava del clitxé d’una masculinitat rància i mal entesa...

No dic que aquestes crítiques no siguin certes (la majoria ho són, perquè ens hem d’enganyar), però jo me l’estimo igual, a Hemingway. És com aquell onclo malparlat, que no sabia beure però sí explicar les millors històries, sempre les mateixes, això sí, i que et tenia enlluernada de petita però que ara recordes amb una barreja de tendresa i de vergonya aliena.

Reconec, però, que aquesta flaca que li tinc també ve donada perquè va ambientar una de les seves obres més importants en un dels meus llocs preferits. No, no parlo de Pamplona i els sanfermins, sinó de l’estació de Móra la Nova, al conte Turons com elefants blancs. Aquest relat potser no és tan conegut com les seves novel·les, tot i que Hemingway és molt més bon contista que novel·lista, però sí que és un d’aquells textos que et solen ensenyar als cursos d’escriptura creativa com a exemple de la tècnica del 'show, don’t tell' (ensenya-ho, no ho expliquis), en què en lloc d’explicar una història amb pèls i senyals, aquesta es mostra a través de les accions que realitzen els personatges o de les converses que mantenen entre ells. Les conclusions, doncs, les ha de prendre el mateix lector encaixant totes aquestes peces com si fossin les d’un trencaclosques. Una d’aquelles coses que semblen molt fàcils de fer fins que les proves, vaja.

D’aquesta manera, a Turons com elefants blancs, la conversa entre una parella és suficient perquè entenguem que l’home està pressionant la seva xicota perquè avorti, sense que se’ns faci explícit en cap moment. Però el que xoca més d’aquesta escena que hauria de ser tan personal és justament la manca d’intimitat del lloc on transcorre: una estació de tren perduda a la vall de l’Ebre. 

I aquí ve quan us pregunteu, amb raó, com collons fa cap Hemingway a l’estació de Móra la Nova perquè pugui prendre-la de model per a un dels seus relats. Bé, el cas és que el que avui és només una de les moltes parades secundàries de la desastrosa línia de Regionals de Barcelona a Casp, als anys vint, quan Hemingway va escriure aquest conte, era un enclavament ferroviari prou important: en ser un punt equidistant entre Saragossa i Barcelona, els trens hi feien una parada tècnica per canviar les locomotores, que llavors eren de vapor. Per tant, és molt probable que, en un dels seus viatges, l’escriptor hi acabés recalant.

No obstant això, si llegiu el relat, us n’adonareu que Hemingway no indica en cap moment el nom de l’estació (només parla genèricament de la vall de l’Ebre), així que us podeu pensar que potser m’arrisco massa fent aquesta afirmació tan rotunda. Però si mai heu anat a l’estació de Móra la Nova entendreu que només pot ser allà, on s’ambienta el conte de Hemingway. Allà, entre viatgers mig lleganyosos i els edificis que poc a poc els del Museu del Ferrocarril van restaurant per convertir el que era un no-lloc en un lloc de memòria, us aconsello que seieu en un dels bancs de l’estació (us diria que ho féssiu a la terrassa de la cafeteria i que aprofitéssiu per demanar un anís del Toro, però fa temps que està tancada, així que res). Un cop asseguts, mireu cap a l’est. Segons quina hora sigui, feu visera amb la mà perquè el sol no us enlluerni. Davant vostre, trobareu la Mola de Colldejou, pelada enmig de la serra de Llaberia, i veureu que el perfil no pot ser altra cosa que els lloms d’uns elefants blancs, els mateixos que la noia del conte vol veure mentre el seu nóvio la va apretant perquè és una operació molt senzilla, Jig. De fet, ni tan sols és una operació. Llavors, potser també pensareu que ves, que potser Hemingway no és tan dolent, dintre de tot.