De pols i de gel

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí acull una exposició que versa sobre els refugiats climàtics. Foto: Jordi Vilanova

Aquests dies, qui vulgui transportar-se fins a l’Oklahoma dels anys 30 no necessita un plec en l’espai-temps: només cal que s’acosti fins a l’Espluga, a l’exposició que es pot veure al Museu de la Vida Rural fins al maig d’enguany. Amb el títol de «Dust Bowl» (la conca de pols, vindria a ser), la mostra ens explica les conseqüències d’un dels pitjors desastres ecològics del segle XX, en què una sequera recurrent, que va ressecar uns terrenys ja sobreexplotats, combinada amb el fort vent característic de la zona, va provocar tempestes de pols que van fer impossible la vida a tot l’Oest mitjà dels Estats Units. Aquestes condicions, junt amb la recessió econòmica posterior al Crack de 1929, van fer que milers de famílies haguessin de malvendre tot el que tenien per emigrar cap a territoris més pròspers, com ara Califòrnia. El relat expositiu, però, no es vol quedar en l’anècdota, per la qual cosa convida a la reflexió al voltant del canvi climàtic, comparant la ‘Dust Bowl’ amb altres situacions similars que estan ocorrent en l’actualitat en llocs com el Sudan, Síria o Alaska.

No obstant això, el més interessant de l’exposició, per a mi, és com explica el paper de l’art i de la cultura en la fixació de la ‘Dust Bowl’ a la memòria col·lectiva, no només nord-americana, sinó també mundial. A la mostra hi trobem, doncs, les imatges de fotògrafs com Dorothea Lange, amb la seva obra més icònica, «Mare immigrant», reproduïda tantes vegades que s’ha convertit en un símbol; les balades folk de Woody Guthrie, que canten a la dignitat davant de la misèria dels okies, els desplaçats que malvivien enxubats als campaments de barraques de Califòrnia, i, en especial, la novel·la ‘El raïm de la ira’, de John Steinbeck, que, junt amb la pel·lícula del mateix títol que va rodar de seguida John Ford, narra la migració de la família Joad d’una Oklahoma devastada a la terra promesa del sud, a la manera d’una epopeia grega.

La mostra acaba amb sis casos que, en el futur, poden suposar situacions climàtiques dramàtiques. Foto: Jordi Vilanova

Visitar aquesta exposició m’ha fet pensar en una altra mostra, bastant més modesta, això sí, que actualment està itinerant pels pobles del sud de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià. Realitzada pel Grup Terres de Cruïlla, «Memòria glaçada» fa un repàs a la memòria popular de la gelada del 1956 als Territoris de Cruïlla. Al febrer d’aquell any, una onada d’aire siberià que va afectar tota Europa va provocar una baixada continuada de les temperatures, que es van situar sota zero durant tres setmanes seguides. Les gelades van ser tan tremendes que, al Camp de Tarragona, van matar quasi tots els garrofers. A comarques com el Montsià, els Ports o el Baix Maestrat, les conseqüències de la glaçada van ser encara pitjors, perquè també es van morir moltes oliveres, base de la subsistència de bona part de la població dels territoris de cruïlla. Això va comportar una immigració en massa a la ciutat, en especial a Barcelona, en un desplaçament similar al de la ‘Dust Bowl’, tot i que de dimensions molt més reduïdes, està clar.

El que resulta significatiu és que, encara que la gelada del 56 ens és molt més propera geogràficament i en el temps que no pas la ‘Dust Bowl’, és aquesta la que reconeixem amb més facilitat com a part del nostre imaginari col·lectiu. La causa és ben evident: de la glaçada no en tenim cap novel·la que ens faci reviure tot el patiment de la gent que ho va perdre tot per la gelada, ni cap músic que n’hagi cantat les penes, ni cap imatge dels caramulls de gel presa per un fotògraf de prestigi que hàgim vist a tot arreu. Així doncs, el recull d’història oral realitzat pel Grup de Terres de Cruïlla és la base per resguardar aquesta memòria, però si el que es vol és que la gent s’hi reconegui, se la faci seva, cal també que els novel·listes, els fotògrafs, els músics, els artistes, en definitiva, ens la facin reviure. I això amb tot. Perquè no hi ha res com l’art per clavar la memòria.