El parc

El parc del riu Francolí, en una imatge d'arxiu. Foto: delCamp.cat

Dissabte a la tarda, com faig sovint, vaig sortir a passejar per Tarragona. Normalment pujo per la Rambla Nova fins al balcó del Mediterrani i després tiro cap a la Part Alta. M’agrada caminar pel casc antic. L’estat de conservació és millorable, però aquesta deixadesa, considerable en alguns carrers, li dona la gràcia dels llocs arcaics que han cisellat el caràcter de la ciutat. L’encant dels carrerons, de les places encofurnades, de les cases velles que oculten mirades xafarderes darreres les cortines de les finestres, els casalots senyorials de nissagues vingudes a menys..., tot plegat té una màgia que fa que sigui difícil d’entendre que la ciutat, tot i que sembli tenir-ho tot a favor, no se n’acabi de sortir d’atraure més visitants.

En part està bé, ens estalviem les incomoditats i les molèsties dels llocs excessivament turístics. Els preus dels locals i dels pisos no es disparen (gaire) i no sembla que la gentrificació sigui un perill imminent. La gent que hi viu des de fa generacions, les parelles joves que hi troben apartaments vells però barats o els joves estudiants que hi tenen pisos llogats fan que la vida hi sigui natural. El bressol de la ciutat segueix mantenint aquesta personalitat vaporosa, desarrelada en certa manera, contradictòria i força indiferent a tot, una personalitat que per una banda fa ràbia per la seva apatia amb sí mateixa però que per l’altra t’atrau amb el seu cant de sirena que et promet l’agradable comoditat de què tot te la bufi bastant, de no preocupar-te massa per res.

Dissabte, però, al sortir a fer una volta, no em vaig dirigir cap al casc antic com faig quasi sempre, sinó que vaig anar en direcció contrària, cap al parc del Francolí. No fa massa anys que l’ajuntament va començar a fer algunes intervencions a la llera del riu i després va posar places i zones verdes a l’espai que hi ha entre el Francolí i l’Hospital Joan XXIII. Vaig baixar, doncs, per les Rambles dels nostres dissortats presidents Lluís Companys i Francesc Macià (ja podríem avançar feina i seguir avall amb la Rambla Carles Puigdemont) fins a la vora del parc que us esmentava. Vaig pujar per un camí que va paral·lel, a una certa distància i alçada, al Francolí i vaig anar avançant amb vistes al rierol a l’esquerra i al parc a la dreta.

Pel riu hi corria un fil d’aigua trist i escarransit, i encara rai de les darreres pluges! Misèria hídrica a banda, l’entorn és d’allò més desagradable. Un espai on ni s’hi deixa créixer la natura de forma salvatge, que potser tindria la seva gràcia, ni se’n té una cura especial per tal que faci goig. Un desgavell de porqueria, arbres abatuts pel vent i abandó pertot acompanyen el camí que acaba davant d’un pont de formigó sobre el qual bramulen cotxes i camions de tonatges diversos i sota el que més deixalles i grafits sense cap gràcia ni sentit mostren una imatge ben depriment.

Davant aquest espectacle armaggedònic, vaig decidir tornar a la civilització (si és que no és civilització extremada el que havia tastat fins ara) i endinsar-me per l’interior del parc. Només en coneixia la part més propera a la ciutat de quan hi portava a la canalla fa uns anys, quan encara volien sortir al carrer en lloc que quedar-se a casa jugant a la Play. Vaig entrar-hi, doncs, per la part que toca a l’A-7. Aquí l’espectacle de deixadesa i brutícia també era inquietant. Una vegada més pintades sense cap altra intenció que la de fer el notes o embrutar, mobiliari trencat i guixat, tubs de rec de les zones verdes rebentats, parterres ressecs , fins i tot alguna rata furtiva passejant entre bardisses mig mortes.

En un banc, a la vista de tothom, dos esforçats adolescents s’enllustraven els llavis com si no hi hagués demà indiferents —tu diràs— a l’abandó que els envoltava. Uns metres més enllà una família amb dos nens en patinet feia més soroll —els nens cridant d’excitació i els pares de terror per les temeritats de les criatures— que un exèrcit de cosacs borratxos. En una de les places del parc, un grup de joves fumadors d’herbes aromàtiques jugaven, esvalotats, a atonyinar-se mentre, al seu costat, un padrí, indiferent a tot, es mirava una font d’aigua estancada que imagino que a l’estiu deu ser la Punta Cana dels mosquits tigre.

Davant aquest espectacle no mancat d’interès però que, ja t’ho diré, no em venia bé de gaudir en aquell precís moment, vaig accelerar el pas i vaig fugir cap a casa, cames ajudeu-me, tot evocant, melancòlic, Hyde Park.