Alta cultura

Fa uns dies vaig anar a passejar pel camí del Rec, a la Selva del Camp. Feia temps que ho tenia pendent perquè n’havia sentit a parlar molt bé, però va ser un article elogiós que en feia el Rafael López-Monné al Conca 5.1 el que finalment em va fer decidir a anar-hi. El Rafael és una de les persones que més en sap, de camins. La seva mirada sobre aquestes humils infraestructures és fascinant, com ho és la seva mirada sobre els paisatges en general.

En López-Monné mira, interpreta i explica el territori com ningú a casa nostra. A través d’ell, els camins, les muntanyes i els camps et parlen del país. Esprem fins a l’última gota les múltiples lectures que ofereixen els territoris per explicar les interaccions que han generat i generen amb les persones que els habiten. Quan es parla d’aquests temes, sempre repeteixo les seves tesis, així quedo bé i no m’equivoco mai.

Un matí suau i assoleiat de Setmana Santa, doncs, vam agafar el cotxe i ens vam plantar, tota la família, a La Selva del Camp. El poble està molt ben posat als peus de les muntanyes de Prades, que l’arreceren de la xafogor de l’estiu, i a un pas del mar que s’albira a l’est, amanyagador i proper. Jo, que sóc bastant amic del determinisme, penso que és aquesta situació geogràfica, en bona part, la que ha fet de la Selva un poble d’aire burgès, una vila de caràcter serè i equilibrat que respira una certa intel·lectualitat rural. Tot hi és endreçat, tot està al seu lloc, tot hi és tranquil i amic.

N’hi ha més de pobles així al Camp, pobles que guarden entre els carrers, portals i places, l’esperit d’aquest mediterrani interior, auster, sagaç, discret a vegades i rampellut d’altres però sempre d’un fons dolç i civilitzat. Ens hi hauríem de fixar més i reivindicar-los més sovint perquè en ells s’hi manté una essència que si bé de vegades pot ser carregosa i encotilladora, d’altres també pot servir de puntal per sortejar aquests temps convulsos, relativistes, de victòries migrades i derrotes contundents. Les ciutats comercials i industrioses de la costa s’emporten la palma de la notorietat, com és normal i just també. Al capdavall són cultura, tremp i calés, però convé no oblidar d’on venim perquè si no, un acaba no tenint massa idea d’on va i és fàcil acabar anant pel pedregar.

Val a dir, abans de seguir amb la crònica de l’excursió, que l’experiència va començar amb un sobresalt considerable. I és que quan començàvem a pujar pel carrer dels Molins, en un punt on la visió del camí que baixa queda cegada pel Molí del Baiget, va sortir un ciclista que per un pèl no s’endú al petit de cal Gomà per davant. Li va passar, afuadíssim, a menys de dos dits. El ciclista va pronunciar un «perdó» escarit i clarament insuficient des del meu punt de vista de pare petrificat. Quan em vaig recuperar del primer moment d’estupefacció vaig fer baixar, un darrere l’altre, en fila índia i amb un to de veu més alt que el Puig d’en Cama, tots els sants del cel. Però no crec que el ciclista en pogués comptar més d’un de sant perquè a la velocitat que anava, i de baixada, ja devia ser a Vilallonga. Algun dia haurem de parlar de com ens comportem tots plegats quan sortim a fer la cabra per aquests camins i muntanyes de déu. Però aquest és un altre tema, més delicat, i ara no em vull fer mala sang, que avui vaig de bon rotllo i ara som a La Selva i hi havíem vingut a caminar. Som-hi, doncs.

Vam sortir del cas antic, vam deixar a una banda l’eixample més impersonal però prou ben integrat urbanísticament, i vam endinsar-nos camí del Rec amunt. L’ajuntament va començar a recuperar-lo, en una primera fase, l’any 2014 i l’actuació es va ampliar recuperant-ne un segon tram l’any 2017.  El resultat n’és un recorregut preciós que no només és bonic per l’entorn i per la tranquil·litat que s’hi respira, sinó perquè explica moltes coses dels que ens han precedit.  A cada pas, el senderista transita per un camí del que ja hi ha testimonis al S. XIII, un sender que es va fer per mantenir en bones condicions el rec que portava l’aigua de La Mussara cap a La Selva i per on només hi podien passar els homes que s’encarregaven de tenir-lo sempre net i a punt, per tal que l’aigua arribés al poble en bon estat. Tot ha canviat i l’aigua arriba per altres conductes més prosaics, però queda el camí del Rec de testimoni de velles quimeres, d’antics esforços.

El camí enfila cap a amunt, primer per un bosc més o menys urbanitzat però que ben aviat s’endinsa entre camps d’oliveres i avellaners, entre castanyers, codonyers i garrics per un corriol molt ben arreglat. La recuperació del camí ha estat molt polida. No hi ha intervencions exagerades, la senyalització és la justa, clara però poc invasiva. Els passos i passeres també són només els necessaris i de mides i volums mai excessius. La neteja del camí és pulcra, gairebé minimalista, exacta, cosa que permet que el paisatge mediterrani d’interior, tan humil, tan magre, però tan elegant, es mostri amb tot el seu esplendor. A mesura que se segueix cap a la part final, el camí avança planer i agradable entre oms i pollancres fins que finalment acaba en un ombradiu fresc i humit , a uns tres quilòmetres del poble.

La restauració del camí del Rec de La Selva té la voluntat de donar a conèixer aquest racó de món a tothom, evidentment, però sobretot és un acte de posada en valor d’un patrimoni hidràulic, natural i històric per a la pròpia gent del poble, una actuació per afermar un passat escorredís i el seu deixant. Diu Rafael López-Monné que «quan un municipi decideix invertir a recuperar un camí pels seus veïns, pels seus ciutadans, en el fons està fent una aposta tremendament subversiva pel que fa als models de consum hegemònics. Recuperar un camí és un acte d’alta cultura, una opció revolucionària, un acte d’autodefensa». Què més es pot dir? Amén.