Els fills i els llibres

El passat Sant Jordi vaig comprar llibres. Uns quants llibres. Menys dels que haguera volgut, més dels que haguera degut —va pensar ella en passar per caixa. Per al meu fill en volia un d’especial, un que ens quedara bé entre les mans i que li fera oblidar els infinits llibres de trens, cotxes, camions i grues que té i que pren de la biblioteca. Voldria haver pogut remenar les prestatgeries i les parades buscant el llibre més bell o algun que garantira la seua atenció, com els que m’havien estat recomanats. Però només tenia un ull per la llibreria mentre l’altre, seguit del cos, perseguia el nano que perseguia llibres de vehicles a l’altra banda de l’establiment.

Vaig agafar de raspallà 'El Lleó Blanc', de Jim Helmore, il·lustrat per Richard Jones, que m’agrada molt. Al meu fill no li va atraure gens el llibre: el lleó no tenia rodes. Pensí si no haguera sigut millor complaure’l. Que ja canviaran els seus interessos lectors com han canviat els meus, si és que n’ha de tindre, d’interès, que aquesta seria una altra qüestió. I d’aquest pensament vaig anar saltant a d’altres fins a reflexionar en com la maternitat m’ha condicionat la lectura. Quan estava embarassada vaig rellegir 'Temps d’una espera', de Carme Riera, que pels 50 cèntims que em va costar als brocanters no estava malament, i 'Plens de Vida', de John Fante que estava efectivament ple de vida. 

Els dies abans del part vaig llegir de manera obsessiva cròniques de parts en fòrums de maternitat, base de dades que m’acompanyaria durant els primers mesos en que la meua vida era una infinita presa de pit. En aquells fòrums ressonaven sempre els mateixos lemes apel·lant al respecte i a la maduració dels infants que et remetien a uns tals Carlos González, Rosa Jové, Elisabeth Pantley i Carolina del Olmo. Els seus llibres eren a la biblioteca i d’ells esperava que em digueren que ho estava fent bé. Em van fer tots falta però me’ls vaig acabar prohibint, perquè per més que m’ho deien jo m’ho seguia preguntant.

La primera novel·la que vaig llegir va ser 'El bebé', de Marie Darrieussecq. Podria haver llegit altres coses, altres coses que no foren bebès i mares, però necessitava trobar la meua vida en pàgines amb la mateixa necessitat que anys abans havia de trobar-hi les vides d’altres. El que hi vaig trobar va ser elements en comú però també algunes transgressions que van resultar una vàlvula per a la monocromia que se m’havia tornat el dia a dia. Des d’aleshores he anat llegint açò i allò com he pogut. 

Un dia, tal com deien Jové i Pantley, el meu fill va començar a dormir en uns horaris més semblants a la idea que tenia jo de quan dormien els nadons. Vaig retrobar-me amb 'Lila', de Marilynne Robinson, que m’havia esperat pacientment a la lleixa. I no sabia què m’hi trobaria, però hi vaig veure novel·lat el vincle, i vaig tindre aquella sensació que es té excepcionalment, de que el llibre t’està parlant a tu i només a tu. Aquella sensació tan estúpida com fascinant.

Aquest Sant Jordi, entre altres, vaig comprar per mi 'La dona de la guarda', de Sara Bertrand i Alejandra Acosta. Que és un llibre juvenil, diuen, però a mi que ja no sóc jove, que dos anys sense dormir m’han envellit en desmesura, m’està pareixent bellíssim. També vaig adquirir 'El arrecife de las sirenas', de Luna Miguel, de poemes: no n’estic segura del tot de la seua qualitat, però volia comprovar si la maternitat pot ser un tema literari tan de primer ordre com l’amor, o la mort. 
Si podem llegir i escriure sobre la maternitat sense haver d’esgarrar-la ni mantindre-la entre cotó en pèl.  Si ho podem trobar això també en poesia. I ara que s’orbita tant sobre Eva Baltasar, tinc una curiositat sincera pels seus llibres de poemes sobre els seus fills i em pregunte si Sant Jordi té vuitada i els puc comprar encara si en trobe. Ara que pareix que darrere d’una otitis hi havia un fill que per fi ha après a dormir i jo he recordat què era adormir-se amb un llibre entre les mans.