El Vendrell amb ulls de miop

Als miops ens costa, tenir perspectiva. Per molt que les ulleres ens ajudin a veure les coses llunyanes més o menys enfocades, en el fons sabem que és allò més proper el que veiem clar. Això fa que entenguem el món d’una manera fragmentària: en lloc de fer-nos una idea de tot plegat a partir d’una mirada general, la nostra realitat està feta de multitud de plans de detall encaixats l’un amb l’altre. El problema rau en els buits que hi ha entremig, per la qual cosa els miops tendim a prendre una part del que sigui com si fos el tot, a l’hora d’aconseguir el pla de conjunt desitjat. Una altra cosa és si ens n’acabem de sortir.

És per tot això que em fascina aquella gent que és capaç de traçar la panoràmica d’un lloc amb només uns dies de ser-hi, com aquells que van de vacances a Nova York i ja entenen la ciutat com si hi haguessin nascut. Jo, això, no ho sé fer. Clar que tampoc hi he estat mai, a Nova York, però sí que últimament he passat uns dies al Vendrell. Cadascú arriba on arriba. 

D’aquesta manera, en poc més d’una setmana, del Vendrell amb prou feines he tingut temps de conèixe’n un bocí: l’hospital. Només per la ubicació ja m’hi he sentit com a casa. Col·locat als afores del Vendrell, a un cantó de la nacional, té davant per davant el polígon industrial dels Masets i, una mica més enllà, un centre comercial que segueix fil per randa el patró de multicine, Aldi i Burger King. L’enclavament, doncs, es podria emmarcar dins d’allò que se’n diu la Catalunya lletja, tot i que, si teniu sort i us toca una habitació que doni a l’altra banda de carretera, encara podreu veure una clapa del que devia haver estat aquest paisatge abans que la lletjor s’hi escampés com una taca d’oli. Margallons, herba lletera, farigola, i, al fons, una carrerada que ha substituït el trànsit de bestiar pel de les bicicletes els diumenges al matí.

L’hospital del Vendrell és comarcal, així que dona servei a tot el Baix Penedès, aquell tros del Camp que l’ànim annexionista del Gran Penedès vol fer-se seu. No ho hauríem de permetre. De fet, l’hospital, potser perquè forma part de la Xarxa Santa Tecla, té un aire que recorda al centre de la Rambla Vella de Tarragona, de manera que aquella sensació de ser com a casa encara s’accentua més. La calor que hi fa també ajuda força. El personal, més que amable i competent, ja m’ha explicat que a l’agost no s’hi pot ser. Resulta significatiu, però, que l’espai on s’hi està més fresquet no és altre que la capella. Els tentacles de l’arquebisbat arriben fins aquí. 

La calor, doncs, és un dels temes d’ascensor de què acabo parlant amb la companya d’habitació, la P., una senyora de l’Arboç a qui li han posat una pròtesi de genoll, una de les operacions estrella de l’hospital. La P. ronda la setantena i, per molt que el renya perquè pateix per ell, té l’home, el D., tot el dia arrepapat a l’habitació. El dia que li donen l’alta, el D. està tan content que em convida a fer un beure a la cafeteria. Allà m’explica que va venir d’un poble de Granada seguint la P., que llavors era la seva nóvia. Després d’un temps a Barcelona, ja casats i afillats, van fer cap a l’Arboç, quan la vidriera en què treballava hi va obrir una sucursal. Fa més de quaranta anys, de tot això, sempre amb la P. al costat. No es mou de l’hospital perquè la troba molt a faltar, a casa. I llavors confessa: “Es que eso de que te dejes un vaso en la mesa por la noche y que cuando te levantes esté en el mismo sitio es muy triste”. En sentir això, només encerto a aixecar la cella, mentre recordo amb una nostàlgia ben poc feminista unes quantes discussions que van començar més o menys així i que ja no tornaré a tenir mai més. 

No sé quan hi tornaré, al Vendrell. Espero que la propera vegada em toqui conèixe’n un altre bocí, que l’hospital ja el tinc apamat. Podria ser Sant Salvador, amb el mirador al mar de la Vil·la Casals, o la biblioteca Terra Baixa (amb una gent que posa un nom com aquest a una biblioteca m’hi he d’entendre per força). Segur que seran més bonics que no pas un edifici de formigó encastat entre naus industrials, però difícilment em donaran aquesta imatge tan nítida del que és realment el Vendrell. Amb ulleres i sense.