El naixement frustrat d'un Parc Natural

Fa un any es va desenterrar per última vegada el debat sobre la necessitat de crear, o no, el Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Aquest és un dels debats més recurrents dels que es fan i es desfan a casa nostra. Potser no té un gran ressò, perquè afecta a una zona reduïda i amb poc pes social i econòmic al territori, però reflecteix la dèria que tenim per fer capelletes i per lliurar batalles de campanar que acaben impedint que tirin endavant projectes que ens beneficiarien a tots plegats.

La primera vegada que es va parlar del Parc Natural va ser el 1976, fa més de 40 anys. Aquella reivindicació la recollia el Llibre blanc de la gestió de la natura dels Països Catalans, però es va quedar en això, en una reivindicació d’ambientalistes i estudiosos que no va quallar en una societat i una administració que sortien del franquisme i que encara eren poc sensibles a aquest tipus de qüestions. Aquella primera espurna es va apagar fins que l’any 2001 el Govern de Pujol la va revifar quan va prometre crear el Parc Natural i va posar en marxa un procés de negociacions i converses que, malgrat les bones intencions de totes les parts implicades, va esdevenir un autèntic viacrucis d’acords i desacords. El viacrucis va acabar com acaben els viacrucis, amb el protagonista, el Parc Natural, penjat a la Creu.

Uns anys més tard, a mitjans d’octubre de 2006, el llavors conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, va presentar un avantprojecte del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades i Poblet davant de diverses entitats ecologistes i dels alcaldes dels vint-i-dos municipis que es pretenia que s’integressin dins l’àmbit administratiu del Parc. Però el projecte preveia conservar la figura, prèviament existent, del Paratge Natural d’Interès Nacional (PNIN) de Poblet, i això no va agradar a l’Agrupació de Municipis de les Muntanyes de Prades, formada per vuit ajuntaments, la majoria del Baix Camp, ubicats al cor del futur parc. Aquesta associació va criticar la falta de diàleg de la Generalitat, que s’havia compromès a consensuar el plantejament del Parc entre totes les parts afectades. Els alcaldes de l’Agrupació van titllar tot el procés d’electoralista i van declarar que temien que la denominació de «Poblet» provoqués desequilibris, concentrés els accessos i les visites a aquesta zona del Parc Natural i deixés els seus pobles, més muntanyosos i aïllats, en un segon pla. Per contra, des dels municipis de la Conca de Barberà es creia que el nom de «Poblet» permetria ubicar millor l’espai en un entorn conegut mundialment pel fet d’haver estat declarat Patrimoni de la Humanitat. Per fer-ho tot plegat encara més enrevessat, els representants de l’Associació d’Amics del Paratge Natural de Poblet, van declarar en un manifest la por que el futur parc comportés el desmantellament de la junta rectora del PNIN de Poblet i es posés en perill al personal que hi treballava i la infraestructura i el pressupost que ho sustentaven tot plegat. En base a tot això reclamaven que l’espai disposés d’una gestió diferenciada respecte de la resta del Parc Natural. Vist el panorama, des de l’administració es van plegar veles i tal dia farà un any.

I qui diu un any en diu vuit, perquè no va ser fins al 2014 que el nostre heroi va tornar a l’escenari quan el llavors conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, va anunciar que el projecte es materialitzaria en el període 2014-2017. Però Santi Vila va deixar la conselleria de Territori i Sostenibilitat per anar a petar —coses de la política— a la de Cultura. Per la seva banda, el nou conseller Josep Rull, recollia el guant del seu antecessor i també es comprometia a tirar endavant el Parc Natural. I amb Rull arribem a l’últim intent per desencallar-lo. El mes de maig de 2017, ara fa un any, la Generalitat i la Diputació, juntament amb setze municipis de la zona, es van reunir i es van conjurar per impulsar, una vegada més, la reactivació del Parc i per arribar a acords amb els sectors socials del territori; pagesos, ramaders, caçadors, propietaris forestals i sector turístic entre d’altres. Doncs ves per on que aquell mateix dia va ser, com aquell qui diu, l’última vegada que se’n va dir ase o bèstia. El Parc Natural va tornar a morir sense tenir temps de néixer. Suposo que el mogudíssim 2017, que va acabar amb el conseller a la presó, el govern deposat, el 155, etc. hi té alguna cosa a veure, però vist l’historial del tema que ens ocupa sospito que si no hagués sigut aquest all, hagués sigut aquella ceba.

És una llàstima que no ens posem d’acord amb temes com aquest. S’entenen els prejudicis i la desconfiança del territori cap a qüestions com les restriccions en l’ús del sòl, d’una normativa mediambiental excessivament proteccionista, pel protagonisme i el lloc a ocupar de cadascuna de les parts que hi interactuen. També és cert que crear un Parc Natural sense disposar d’una estructura i un pressupost per gestionar-lo com déu mana pot portar més disgustos que alegries. Però sobretot és important destacar i tenir en compte que per cada euro que s’inverteix en un territori protegit en retornen entre 8 i 9, que es creen llocs de treball directes i indirectes i que es reforça el teixit econòmic i social. L’impacte no és immediat, cal cert temps i paciència, però els beneficis acaben arribant.

Un Parc Natural no és només una figura jurídica que protegeix la natura, sinó que també cohesiona el territori, potencia i dinamitza l’economia, estimula les polítiques comunes i la mancomunitat de serveis, aglutina interessos, reforça la vida social i l’arrelament dels joves. Un Parc Natural és identitat, és cultura i és contrapès a una urbanització física i mental que tot ho arrossega.

Muntanyes de Prades — Foto: Muntanyes Costa Daurada