El Miquel ha plegat

El Miquel ha plegat. I el silenci distorsionat, mal dissimulat, que ha seguit la derrota d'octubre a poc a poc es va escampant. Del centre cap a fora, es centrifuga amb un tel de virtualitat semàntica difícil de suportar. Uns jubilats cantant estridentment 'Els Segadors' amb uns somriures dels que trenquen el cor.

El dia que el Miquel em va dir que plegava el meu cor també es va trencar una mica. El Miquel ha portat durant dècades el petit colmado que hi havia a la plaça de la Sang. Un colmado que s'assemblava més a una llibreria de vell que a una botiga de queviures. El seu aparador, amb un marc de color blau capri, no feia preveure que els productes que oferia barregessin els de primera necessitat amb delicadeses selectes que evocaven proveïdors transportats de les xarxes de l'estraperlo d'una altre època. Impossibles de trobar enlloc més, el Miquel sabia com fer clientela.

El cor es pot trencar de moltes maneres diferents. Però el dolor deixa anar regustos, que eventualment seran records, diferents depenent de l'origen de la ferida. L'amor traït, devastador, és per bé o per mal l'origen d'una nova persona. Passada la fiblada no hi ha més remei que refer-se o desfer-se.

Entre pares i fills sempre hi ha un moment on els cors es trenquen mútuament. Un dolor necessari per exorcitzar les ferides del passat i obrir la possibilitat d'una estimació crepuscular. Als qui ens agrada dubtar del que pensem, el cor se'ns trenca quan, per tal d'intercanviar idees a l'arena pública, abans has de pagar la penyora d'enfrontar-te a un sentimentalisme infantil (que té molt mala fava) insuportable. Un exemple: hi ha un esforç molt conscient de repetir obsessivament '1 d'octubre' amb l'objectiu de buidar-lo de substància.

L'exemple em fa pensar en una forma de trencar el cor que per a la gent que treballem amb paraules és la més dolorosa de totes: el 'tu ja m'entens'. Quan les paraules, les frases, enlloc d'actuar com enllaç entre persones actuen com a separadors, els cínics de baix nivell surten de casa i passegen pel carrer. Davant la terra cremada sols els cal dir: Tu ja m'entens. Tu i els nostres i sols els nostres. I els funciona perquè omplen el buit amb símbols que molta gent estima. Això és fer trampa.

—I tu, per què sent dels nostres no critiques els altres?

Aquesta pregunta impossible de respondre sense rebaixar-se s'està fent. Ves que enlloc d'eixamplar la base el que s'estigui fent no sigui enxarrancar-se fins que les ròtules d'algun partits es trenquin. És el que té quan s'intenta tractar la gent com si estiguéssim a finals dels noranta: Tranquils, que d'això ja ens n'encarreguem nosaltres.

Soc una persona tirant a obsessiva. És per això que l'últim dia, un diumenge, que el Miquel va tenir obert el colmado li vaig fer un encàrrec desproporcionat de tots els productes que sols ell em podia proporcionar. Vaig aparcar el cotxe a la mítica doble filera de davant els pollastres a l'ast i amb parsimònia vaig omplir el cotxe de sucs Pago (ampolla petita de vidre), fuets, cava i mil coses més. Un cop carregat vaig entrar a pagar i la vam fer petar una estona. Va ser una conversa d'aquelles que dona tombs a un no res buscant el moment d'acomiadar-se. Finalment el vam trobar.

Jo: 'Miquel, et trobaré a faltar. Sobretot els diumenges.'

Miquel: 'Miquel, espero haver-te servit bé.'

Jo: 'No saps com, Miquel, no saps com...'

Ho va dir amb un orgull modest, l'únic que em crec. Per un segon tot el silenci que ens acompanya des de fa mesos va permetre un petita clariana de veritat, de realitat.

Aquella nit vaig tornar a passar per la Plaça de la Sang. Al voltant de la font, el que semblava ser una família xinesa nombrosa aprofitava els bancs, l'aigua i les escales. El nens amb la pilota, els homes fumant i los dones omplint garrafes. Sempre hi ha canvi. I per abraçar-lo, crec que més que tenir llum als ulls és molt més pràctic mantenir la mirada neta.

Més enllà de l'evident fracàs de la gestió partidista de l'immens capital humà que va cristal·litzar l'octubre passat, sóc optimista. Crec que la decadència actual és una catarsi necessària per donar pas, ara sí, a nous líders que sàpiguen que el tu ja m'entens es paga i es pagarà car. No obstant, també crec que mentre aquest silenci enfangat per paraules indissimuladament falses estigui vigent és molt difícil articular un discurs que aporti res de substància al debat públic. Una bona opció és l'exili. Exterior o interior. Posar distància per recuperar projecció. I jo he optat per a això.

Havia de ser Queens. De moment ja faré amb el Raval.