Caure

Hi ha una franja d’edat en la qual caure és més humiliant. Caure a terra, en el sentit corpori, que en el sentit metafòric també. La ridiculesa s’acreix, a més, proporcionalment a l’exposició del bac. Si no t’ha vist ningú fas aixina, t’espolses l’empegueïment i tornes a caminar com si res.

Va ser més complicat ahir, quan vaig caure mentre caminava pels afores del barri Gaudí (que són, probablement, els afores del món) amb 49 infants i cinc monitors més com a espectadors. I mai no s’ha de caure davant dels teus educands, que és la manera més eficaç de perdre la feblíssima dignitat que et donen amb el títol de monitor de lleure. Doncs així vaig caure tota jo, amb la meua ració de fràgil decència esberlant-se contra l’asfalt, en relliscar amb les flors de l’acàcia groga. Floretes que deixen un aspecte boticcellià als cotxes del carrer però que sota els peus d’una monitora de més de 30 anys resulten ser un factor de risc laboral i més amargues que una retrama.

Hui, mentre els 49 esmorzaven, jo observava la desmesurada nafra que em va quedar, igualment amarga però per sort només superficial. L’he mirat i he recordat que, de xicotets, quan anàvem als pares amb una ferida minúscula o un arrap que ens havíem fet jugant ens deien “Oi, se te n’eixirà l’animeta!” I ens n’anàvem d’allà embolicats amb aquella resposta tan ambigua com efectiva. No sabíem què era, l’animeta. Ens collonaven. Jo imaginava l’animeta com un ens físic que havia d’eixir d’allà i contemplava les feridetes i de vegades em semblava que la veia i que era groga i que m’estava eixint.

Si m’ha d’eixir l’animeta, pense, per esta ferida ho tindrà fàcil. Per això he badat mirant-la, perquè si mai havia de passar passaria ara. Però no l’he vist. En canvi, m’hi he vist a mi, reflectida en aquell nou estampat dèrmic, trenta anys passats i dues estafetes socials en forma de títols universitaris, liderant 49 infants aliens cap a la piscina municipal a canvi d’un sou diminutiu; i l’ànima no sé si m’ha eixit però l’he notat clarament com em queia als peus.

Més tard, hem fet manualitats i entre la purpurina se m’ha esvaït la vergonya i la lletjor absurdíssima de la ferida. Si ells se senten digníssims com a propietaris d’una maraca de paper higiènic, arròs i lluentons, jo torne en cos i ànima al lloc simbòlic que em correspon, que és allà, amb ells, festejant la purpurina que en sec se’m torna, a més d’omnipresent, omnipotent.

Nens desfermats — Foto: Youtube