El mar

Al matí ha plogut una mica però ara el cel és clar i el mar és d’un blau intens. Les onades espeteguen amb un soroll sord i sec. Els nens se les miren amb delit mentre es treuen la samarreta. Els falta temps per arrencar a córrer i llançar-se a l’aigua. Hi entren cridant, corrent i alçant cada cop més les cames fins que ensopeguen i cauen i se submergeixen en l’escuma. Entren cap al mar, fan el pi sota l’aigua, s’empenyen, riuen. Se senten molt perquè criden molt fort i perquè l'aire ve cap a mi. Cada cop van més endins i es fan més petits. Em poso alerta, com un gos llebrer; quiet, mirada enfocada, coll estirat, músculs tensats. Són lluny però no prou com per fer-los tornar. “Dona’ls una mica de corda”, em dic mentre continuo avaluant els riscos. El mar em fa poca gràcia. El veig com el veien els homes i les dones d’abans; un medi desmesurat que engolia vaixells de pescadors, el lloc per on arribaven els pirates, els desconeguts, els perills. 

Hi ha moltes onades i em semblen massa grosses i els nens segueixen entrant mar endins. M’aixeco, els crido i els faig moviments amb la mà perquè s’atansin. Em fan un cas relatiu. No avancen però tampoc no reculen. El petit puja a les espatlles del gran i fan equilibris fins que se’ls endú l’onada. Repeteixen aquest joc una vegada i una altra. 
Sense treure’ls els ulls de sobre, entro a poc a poc a l’aigua. És tèbia. Peixos petits volten vora els meus peus. Faig un pas i semblen desaparèixer. Entro fins als genolls. Entro fins a la cintura. Quasi mai entro al mar. Avui, però, sí que ho faig i vaig fins on són els nens. Em veuen venir i s’atansen enjogassats. Tenint-los a mà desapareix la sensació de perill o sigui que els salto a sobre, miro d’enfonsar-los, els agafo pels peus, no els deixo avançar, es regiren com peixos maldestres, s’esmunyen, empassen aigua, riuen i tussen. Després se’m llancen a sobre tots dos alhora i juguen a ofegar-me i em fan empassar aigua i ric i tusso. Ens divertim i ens cansem. 

Al cap d’una estona el petit diu que ja en té prou i surt cap a la platja. El gran i jo ens quedem una estona fent el mort i deixem surar el nostre cos fins que em diu "Anem fins la boia". “Sí” respon el meu jo de fa trenta anys, “a veure qui hi arriba primer”, i començo a nedar decidit.

Aixeco un moment el cap i, entre l’escuma, veig el meu fill, els seus cabells rossos, la seva rialla, les seves dents blanquíssimes, els seus ulls axinesats, de color de paueteta. Torno a nedar però de seguida em canso. M’aturo, el veig a ell que segueix nedant, em giro i veig la platja remota. De cop i volta m’espanto. No toco a terra ni de conya, la boia és massa lluny, el mar està mogut i ell té dotze anys. Faig un crit fort. Em sent i s’atura. “Marxem, fora, ara!”, dic. Ell entén que no hi ha res a discutir. El faig passar davant meu i l’empenyo una mica de tant en tant, fins que toco a terra. M’aturo, l’agafo i l’arrossego fins que ell també toca a terra. Estic espantat i enfadat amb el nen de fa trenta anys que torna quan menys hauria de fer-ho. Sortim de l’aigua, jec a la tovallola i em tranquil·litzo. 

Una noia amb un gran tatuatge a l’espatlla jau a prop meu. No m'agraden els tatuatges però la noia és molt maca i intueixo que tot li queda bé, com la mandala de colors que porta impresa a la pell. Em fa una rialla. Jo li torno. Sento un gos que borda. És un gosset petit que, uns metres enllà, està nerviós veient com el seu amo s'endinsa al mar. Tampoc no m'agraden els gossos petits però aquest em cau simpàtic. Aquest patir davant del mar immens me’l fa entranyable.

Al fons de la platja, els nens s'arrebossen l’un a l’altre amb sorra bullent, part de la qual voleia i va a parar damunt de l’agradable noia del tatuatge. Els fa una rialla i després me la fa a mi. Renyo els nens. Ella diu que ho deixi córrer, jo dic “no, no”. Els nens s'acaben d’arrebossar ara cadascun a ell mateix i després jauen al sol com croquetes humanes. Riuen amb els llavis i els ulls tancats i amb la barbeta plena de sorra i de saliva i de mocs. Es queden així una estona, ara en silenci. Després s’aixequen i corren cap a l’aigua a treure’s l’arena. 

Veig l’amo del gos sortint de l'aigua. Ara el quisso corre al seu voltant, fent petits saltirons. L’amo li estira la mà salada i el gosset la hi llepa com si fos una llaminadura. La noia dels tatuatges s’aixeca de la tovallola. Me la miro. És realment guapa. El meu fill gran, ja net i plantat davant el mar, veu la noia entrant-hi i també se la mira. Se la mira llargament. De fet tinc la sensació que la noia s’endú cap a l’aigua la seva primera mirada d’adolescent i que deixa al nen amb els peus clavats a la sorra molla.

Platja — Foto: Cedida