Àngels al Camp

Rock Hudson — Foto: John Irving

No sé perquè però tinc força ben gravat a la memòria el dia que es va morir Rock Hudson. L'afició al cine de la meva nissaga tendeix a zero, per la qual cosa dedueixo que l'impacte que va produir va ser perquè en Rock, més que un actor, era una icona pop. I perquè la seva mort el va treure de l'armari. I perquè va ser el primer cop que aquell Reus ple de llambordes i buit de zones de vianants va sentir la paraula sida amb tots els ets i uts.

Era l'any 1985, que és l'any per on transcorren els fets d'Àngels a Amèrica, l'obra que es representa fins a finals de novembre al Teatre Lliure. Àngels a Amèrica és un retrat poètic, espiritual, del que va suposar la plaga de la sida als Estats Units els primers vuitantes del segle passat. Explica com la incomoditat que provocava la malaltia a un col·lectiu ja de per si "escarlatitzat" acabava generant una pàtina de silenci moralitzador, mentre les víctimes, sovint abandonades a un remordiment inflingit, despareixien emmudides.

El text, premiat amb un Pulitzer l'any 1992, va tenir un impacte tal que va suposar l'inici d'un procés de desestigmatització de la malaltia. I de pas també va servir per recuperar alguna d'aquelles veus vides marcides ignominiosament. Això ho sé ara, és clar. Però quan es va morir Rock Hudson crec que recordar que a casa el que va fer més impacte, per aquest ordre, va ser que Rock Hudson fos homosexual i que s'hagués mort. No crec que fóssim els únics.

Per aquella època la mitjana d'edat del meu públic era d'uns 70 anys. I el meu escenari, les misses de dissabte i diumenge a la Puríssima Sang. L'harmònium, molt antic, era tan bonic que era igual de joiós tocar-ne les tecles que resseguir la fusta envellida amb la punta dels dits. Els pedals que li donaven l'oxigen estaven desllorigats i grinyolaven quan exhalaven, com si fossin el pulmó d'un nen encostipat. Tots els himnes que vaig tocar van tenir aquell nyigui-nyigui a contratemps que conformava un so peculiar que ara recordo com a meravellós.

El meu periple com a organista semioficial de la Sang em va portar a tocar a no pocs funerals. En recordo de bonics, quasi celebratoris d'una vida plena. De tràgics, amb crits muts maleint el Crist a qui el mossèn demanava misericòrdia. I la majoria, doncs, la majoria els recordo com a normals. Gent normal, amb un mort normal i una església mig plena. Però sobretot en recordo dos perquè van suposar la meva primera exposició al silenci total. Que no és l'absència de so sinó que és l'absència de tot.

L'església era plena, però no s'havien hagut d'obrir les portes que donen a la plaça. Recordo haver preguntat de què s'havia mort aquell noi jove força conegut a la ciutat i fracassar en totes les meves temptatives. Només per obtenir un munt de vaguetats i mirades incòmodes. A la primera fila, el pare del finat feia tot el possible per mantenir un rictus de dignitat. Al seu costat hi havia una noia que més aviat semblava un fantasma. Impossiblement prima, tan pàlida que semblava de cera. Era la xicota del mort. La resta de la imatge la tinc borrosa. Silenci, silenci i silenci mentre el mossèn declamava una homilia que recordo que em va sobtar perquè semblava que aquell mort necessités més pietat que qualsevol altre. Em va doldre. Encara em dol. Suposo que és per això que ho recordo.

Al cap de dues setmanes clavades vaig tocar al funeral d'aquella noia i aquest cop vaig tornar a preguntar de què s'havien mort i sols vaig obtenir com a resposta «eren drogaadictes». Fins molt després no vaig saber que s'havien mort a causa de la sida. Sí, l'any 1985 Reus podia ser molt redneck. I tot i que ara pot ser també molt redneck cal dir que hi han coses que han canviat, que han millorat. Però això no treu que de vegades aquelles veus sufocades en l'estigma i la vergonya em vinguin al cap i em pregunti on son, on han anat. Inquiet, quan el vent aquell que em fa maleir els plataners bufa fort, escolto atentament. I quan al vent se li escapa algun xiulet m'agrada pensar que és una d'aquelles veus que no es resigna a un oblit injust que em diu: «Nosaltres també vam ser aquí.»