Vam ser sexys

Una estrella del rock — Foto: Cedida

Li vaig dir al taxista que em portés ràpid a casa del meu amic Pepo Márquez, que s'havia ofert a deixar-me un amplificador de guitarra. Li ho vaig dir atrafegat perquè era dia de bolo i anàvem a preu fet. També li ho vaig dir una mica encarcarat, com em passa sempre que arribo a Madrid. Necessito un parell d'hores com a mínim perquè la llengua se m'acostumi al canvi d'idioma i les velocitats mentals i físiques s'harmonitzin mínimament.

Era el 26 d'octubre i la gent del Centre Cultural Blanquerna m'havien convidat a fer un petit concert per inaugurar els cursos de català que hi fan. Recordo que quan em va arribar la proposta vaig tenir una barreja de sensacions: satisfacció pel reconeixement que feien de les meves lletres, i una certa aprensió per la relació conflictiva que tinc amb la meva llengua.

Aquesta aprensió és fruit d'una confusió que encara és vigent a dia d'avui. Quan l'objectiu d'enfortir, homologar i, en definitiva, tornar el català al corrent de la història s'acaba convertint en un mer pretext polític, la primera víctima és el català, perquè l'empetiteix. I si el català s'acomplexa el nostre món s'ofega en un folklore segurament inventat, però que ja va bé. I llavors es fan llibres defectuosos i cançons grotesques, com els presoners d'un gulag que es veuen obligats a disfressar-se de dona en les representacions teatrals. I ningú acaba entenent res. I com que es veu que en l’edat adulta això de dir que no entens alguna cosa està mal vist, doncs res, avall que fa baixada.

El trajecte amb l'AVE havia estat molt pesat. Eren les hores en què Carles Puigdemont anava posposant la famosa roda de premsa on havia d'anunciar eleccions. Passada Saragossa es va entrar en una terra de ningú conceptual que semblava ben real. La gent del vagó del bar parlava, alguns mirant de reüll, amb un cert recel, segurament fruit de l'angoixa imperant.

Jo estava emprenyat perquè feia ja un parell d'anys que havia arribat a la conclusió que el marc polític havia derivat cap a un tipus de provincianisme melancòlic agredolç (la frase 'el món ens mira' és tan incorrecta a molts nivells i tan reveladora!) que tot plegat sols s'explicava com una lluita partidista en què no importava que les víctimes fossin el periodisme, la cultura i sobretot, sobretot, la innocència de la gent.

Amb tot, el corrent de fons que va portar a l'1 d'octubre a poc a poc es va anar deslligant de les brides dels capatassos i de sobte un nou sentiment de pertinença es va insinuar. Una cosa nova. Una cosa lleugera. Afirmativa, arriscada i independent. Va ser meravellós. Aquell dia vam ser sexys.

Però per desgràcia, si plou et mulles. I d'una situació de decadència és molt complicat que en surtin grans lideratges. S'havia de triar entre l'èpica de la resistència o el victimisme dels cops. I llavors el que havia de ser una revolució democràtica, va deixar de ser-ho. I el 'tots nosaltres' va passar a ser 'nosaltres'.

El taxista, molt amable, em va ajudar a carregar l'amplificador al maleter. 'Han despertado a la bestia’, em va dir. 'Es que alguna vez se durmió?' I vam riure nerviosos sense saber ben bé per què. Vaig entrar al Blanquerna en un ambient de gran tensió. El delegat, Ferran Mascarell, havia de fer la presentació del concert, però ara ja era al Senat, on es discutia l'aprovació del 155, per fer no sé ben bé què.

Vam provar el so a la sala d'actes. Jo, dalt de la tarima que va ser assaltada pels aquells capullos que encara ara branden pel carrer, no podia treure els ulls de l'escala de caragol que donava l'accés al carrer. Mentalment ja tenia preparat el moviment d'atac que faria amb la guitarra com a resposta a la seva agressió per si decidien fer un 'comeback' i es presentaven. Sols esperava que ningú em filmés fent el ridícul sent el primer màrtir real d'una república virtual.

A deu minuts de començar, Carles Puigdemont va declarar que res de res d'eleccions i que vinga, endavant! Vaig preguntar als nois de Blanquerna si creien adequat fer el concert i em van dir que sí, que la sala era plena i que tindria una sorpresa. Vaig sortir i recordo que no sabia si parlar en català o en castellà. Per tant, vaig triar la pitjor opció. Vaig decidir fer mitja frase en un idioma i mitja en l'altre. Va ser tan esperpèntic que la gent va començar a riure. I de sobte, la tensió es va començar a esvair i els somriures van portar a més somriures i l'oxigen va tornar als pulmons. Vaig començar amb la cançó 'La línia màgica' i llavors va esdevenir la sorpresa: es veu que l'havien estat preparant a les classes i tothom se la sabia. Va ser objectivament bonic. Un dia que no volia ser enlloc es va convertir en un dia que era on havia d'estar.

I a sobre, amb tota la circumstància, la meva dosi de pràctica per aclimatar-me al castellà havia quedat enrere. Així que quan em va tocar presentar la cançó 'Aixopluc' vaig provar patèticament de traduir-ne el títol. Em vaig quedar en blanc. Vaig veure l'amic Joan Magrané entre la concurrència i amb la mirada li vaig demanar ajuda. No me la va donar, segurament perquè s'estava descollonant fort.

S'acaba el concert. Felicitacions i sopar amb amics. Em truquen. Com ha anat? Com ens ha anat? Ara vinc, ara torno. 155. I després allò previsible va resultar inevitable. La bèstia finalment s'ha exposat a tota una generació. Ara ningú pot dir que no hi és. No està malament finalment mirar-nos les cares sense maquillatge. I el resultat és que ara sols queda l'optimisme dels qui se'l treballen, que no l'imposten. I a mi m'està bastant bé. Ah!, i aixopluc es diu 'cobijo'.