Ral·li Catalunya: guany o dany?

Sébastien Loeb volant pels revolts del Priorat. — Foto: Tony Welam

El diumenge 28 d’octubre va acabar l’edició d’aquest any del Ral·li Catalunya RACC Costa Daurada. Ja no se sent olor de gasolina, ni de pneumàtic cremat a les carreteres de Conesa i d’Esblada, o a la que va de Duesaigües cap al Coll de la Teixeta, o a la de Pratdip per Santa Marina, o a les de més avall, a la Fatarella o Vilalba. Tornen a ser les carreteres solitàries i tranquil·les que són durant bona part de l’any. Hi deu córrer l’aire fresc, s’hi deu sentir l’olor de terra molla d’aquests dies humits i l’agradable olor a fulles en descomposició d’aquesta tardor taronja i maca com un cel de novembre a mitja tarda.

El Ral·li Catalunya RACC Costa Daurada és una mandanga que, ja em perdonareu, té alguna cosa de colonialista. És un espectacle esportiu que, en bona part, ve imposat des de fora per gent que ni coneixen massa aquesta part del país ni tenen un especial interès per saber què s’hi fa o com s’hi viu. El ral·li té tota la pinta de ser organitzat per gent que només tenen ulls per a les sensuals corbes de les carreteres meridionals que els permeten muntar el seu particular Scalextric.

No conec massa aquest món però diria que les terres tarragonines no han tingut mai una relació especialment estreta amb el motor i la velocitat. Malgrat això els organitzadors del ral·li són ben rebuts per part de l’administració local, no tota, i per una part de l’empresa turística, bàsicament per la que queda més allunyada dels trams concrets on es fa el ral·li. I és que qui més aprofita aquest xou automobilístic són, una vegada més, les grans empreses i els complexos turístics de vora mar. Són ells que acullen, perquè tenen la infraestructura per fer-ho, als membres de les escuderies i de l’organització, a periodistes i a la resta de les persones que es mouen al voltant d’aquest esdeveniment. Per als pobles per on passa la cursa, que durant hores queden aïllats pels talls de carretera i per l’afluència d’espectadors que col·lapsen els accessos i fan difícil la mobilitat, hi ha més molèsties que rendiment, més focs artificials que profit, més danys que guanys.

La gestió del públic és el tema més complicat. Delerosa de motor, la gent busca els millors llocs des d’on contemplar l’espectacle. Els assistents arriben i busquen, desesperats, llocs on aparcar els seus vehicles i ho fan on poden o, directament, on els surt de la pebrotera. Finques privades són envaïdes sense miraments. Camps d’oliveres, d’ametllers, d’avellaners o horts particulars són ocupats sense permís i són utilitzats com a aparcaments i com a graderies des del les quals contemplar els bòlids passar a tota velocitat. Cada any, desenes de metres de marges de pedra seca cauen per culpa d’espectadors que hi pugen i en baixen constantment buscant un bon angle de visió. La brutícia que genera la gentada queda escampada no només pels vorals de la carretera, d’on és recollida per l’organització després de la cursa, sinó també per l’interior de les finques privades. Qui ha de recollir aquestes deixalles és el propietari, sacrificat, esforçat i putejat. Ningú no refà els marges que han caigut ni assumeix les destrosses o els danys a finques particulars. Ningú sinó la gent dels pobles o els pagesos, oblidats abans i després de la festa.

I això a canvi de què? Es diu que el ral·li deixa uns 40 milions d’euros en terres tarragonines. Caldria preguntar als pobles per on passa la cursa, què en veuen de tot aquest caleram.   

És cert que moltes cases de turisme rural, hotels i hostals omplen durant aquest cap de setmana. Hi ha amants del motor que s’hi allotgen i aprofiten la seva estada per visitar la zona i fer una mica de gasto . Però no ens enganyem, són una minoria. La majoria vindran a veure el ral·li, s’allotjaran, desapareixeran i difícilment aconsellaran a ningú la casa o l’hostal on han estat perquè les seves motivacions són lluny d’allò que sí ofereix durant tot l’any l’interior de Tarragona; paisatges, patrimoni històric, tranquil·litat, silenci. Alguns propietaris de cases de turisme rural, els més detallistes i sensibles amb el negoci i el territori, tanquen aquests dies per evitar que els seus clients visquin experiències negatives i contràries a les que, teòricament, ofereix l’allotjament.

Per la seva banda, molts restaurants també tenen ple durant el ral·li, però cada vegada són més els que es queixen que la cursa fa caure les reserves perquè els clients creuen que hi haurà massa gent, que estarà tot col·lapsat i que millor pujar un altre dia. Per no parlar de què la majoria de seguidors del ral·li o bé s’emporten el dinar de casa o bé no fan massa més despesa que la de comprar algunes llaunes de cervesa o refrescs a la gasolinera de torn i menjar-se un entrepà per matar el cuc.

En fi, s’ha acabat el Ral·li Catalunya RACC Costa Daurada i les carreteres deuen tornar a jaure esfilagarsades i despreocupades com una serp al sol, després de tres dies suportant el pas afuat de cotxes de tots tipus, de tots colors, de tots motors, que esgarrapen revolts i tot ho eixorden. Només tres dies ha durat la cosa, però el terrabastall ha estat tan destacable que la tornada a la normalitat és digna d’esment.