Els morts i els vius

Flors que broten d'un humus ben adobat. — Foto: Cedida

Jo, d’Alcover, en conec més els morts que els vius. D’ençà que vaig canviar les visites més o menys freqüents a ca mons iaios per la portada anual de flors al cementiri que és així. Al cap i a la fi, fa bastant més temps que vaig a un lloc que a l’altre, de manera que es podria dir que el meu Alcover se circumscriu al cementiri. Ara bé, si tenim en compte que és un dels més bonics del Camp, tampoc és cap drama.

Construït al segle XIX, del temps en què, per salubritat, es van traslladar tots els cementiris als afores dels pobles, el d’Alcover està fet a pedaços, com aquelles cases antigues que s’arreglen a mesura que les generacions van desfilant. L’última ampliació, tota una estesa de nínxols llisos, és de fa pocs anys, de quan es va aprofitar per fer-hi també un tanatori. Per allà hi ha l’entrada nova, que és la que es fa servir més perquè queda a prop de l’aparcament. Si mai hi aneu no entreu per allà, però; per veure’n millor l’efecte cal fer-ho per la porta vella, la que dona a la carretera de Mont-ral.

Des d’aquesta entrada et trobes de cara el carrer principal del cementiri, amb una filera de xiprers, com Déu mana. Si els romans ja els feien servir per marcar els camins on de pas també enterraven els seus, de morts, per alguna cosa devia ser. Sempre s’ha dit que la verticalitat dels xiprers marca el camí de les ànimes cap al cel, i que per això es planten als cementiris, però jo, a casa, que som més aviat prosaics, sempre he sentit dir que s’hi posen perquè les rels s’enfonsen cap avall de terra, sense ramificacions que desenterrin els ossos dels fossars. Sigui com sigui, el cementiri d’Alcover té els xiprers canònics, arrenglerats davant per davant de les tombes més antigues, uns túmuls recoberts de palets de riu, segurament del Brugent, a falta de quartos per materials més nobles com el marbre o el granit, que ja es fan servir en les més noves.

Passejant entre els carrers del cementiri, flors en mà, em vaig adonant dels canvis que hi ha hagut des de l’any passat, com la tendència a substituir els crisantems de pam de tota la vida per unes torretes amb unes varietats més petites. Es veu que aquests crisantems escarransits triguen més a pansir-se. D’altres són més subtils. Enguany no he sapigut trobar la tomba del Barça, que era una parada obligada. Allà hi està enterrat un xic jove que devia ser molt culer, perquè cada any algú li guarnia la làpida amb una bufanda nova de trinca, en lloc de la l’any anterior, que havia quedat descolorida pel sol i la serena. No sé què ha passat perquè la tradició s’hagi trencat. M’ho imagino com la taleia d’un pare o d’una mare que, en fer-se massa gran, s’ha deixat convèncer pels fills que queden de què això li feia més mal que bé.

De noves incorporacions també n’hi ha, al cementiri d’Alcover, com no podria ser d’altra manera. Aquest Tots Sants n’he localitzat un parell que em temo que es convertiran en uns clàssics, com aquella tomba en què hi han col·locat un quadre amb una estesa de cartes i un paperet amb els punts escrits a mà, tot emmarcat sobre un tapet verd, que m’agradaria pensar que va ser l’última partida de botifarra del difunt. L’altra és força més solemne: en un parell de làpides més, el que s’hi ha afegit és una còpia, també emmarcada, del document signat pel conseller Carles Mundó en què s’anul·la el judici franquista que devia portar a la presó la persona que hi està enterrada. Ja que els interessats ja no hi han sigut a temps, de veure aquesta reparació postmortem, almenys que els vius en tinguin constància.

Perquè si d’alguna cosa t’adones quan vas a un cementiri, no només al d’Alcover, sinó a qualsevol, és que aquests, de fet, parlen més dels que hi van que no pas dels que hi són. Davant d’això, l’únic que se m’acudeix afegir és que, si he de fer cas al que veig cada Tots Sants al cementiri, m’agrada, la gent d’Alcover. Tant els morts com els vius.