Barcelona s'està enfonsant

Que se'ns enfonsi la Pedrera damunt del cap, l'únic temor dels catalans. Foto: Cedida

«Per culpa de gent com tu, Barcelona s'està enfonsant.» M'ho va dir mirant-me als ulls amb un to serè però infusionat d'un menyspreu molt concret. Tant, que per un moment vaig dubtar si m'ho deia perquè m'havia confós per un turista (aka la maledicció de tenir els ulls blaus) o que directament m'havia reconegut. Perquè jo, a ell, sí que el vaig reconèixer. Venia il·lustracions psicodèliques. Les mateixes que mirava de col·locar al backstage d'un concert d'homenatge al Bob Dylan en què vaig participar. La que més em va impactar llavors era una mena de dibuix al·legòric de no sé ben bé què: es veia la Sagrada Família i els membres de Manel flotant al voltant de la Creu principal. Maravillós.

Va girar cua i va marxar remugant de la terrassa on jo i la Vanessa fèiem les nostres primeres cerveses ravalenques. Feia just una setmana que havia tancat la porta del pis de Reus amb una clau més pesada del que llavors em podia imaginar i que havia obert la clau de pas de l'estudi a la Plaça de Sant Agustí. De moment la realitat era molt vaporosa i tota la meva energia anava adreçada que no s'acabés esvaint. Així és com, insospitadament, l'insult d'aquell home, claríssimament un visionari, em va fer sentir com a casa. Si havia d'enfonsar alguna cosa, però, ja calia que m'espavilés. Perquè l'any disset m'havia deixat amb ben poques ganes de dir res a ningú.

Welcome to Barcelona.

I ara què? Doncs música. Què us pensàveu?

La paradoxa del talent és que és al mateix temps motor enaltidor d'ànimes com pretext del fracàs que suposa la incomprensió. Com Bucèfal, sols es pot controlar si estàs disposat a mirar el Sol als ulls. I això implica observar i respectar els tempos de la Nit. En la meva experiència tota la gent intel·ligent amb qui m'he topat mai han tingut por de passar per sonsos. Just al contrari al que els passa als ruquets, que no callen i són uns pesats. I si no es vigila s'acaben apropiant de les paraules. I després hi ha una feinada per recuperar-les.

Ah! Però per si no ho sabeu us informo que hi ha un gran antídot que em, et, ens, pot protegir dels ruquets. En la seva inseguretat interpreten la il·lusió com una expressió de la debilitat i la rialla (no els somriures dels pebrots!) com símptoma de banalitat. I el rock'n'roll com a art menor. Ruquets.

Disc instrumental? Spoken word? The sky is the limit.

La idea d'èxit és una lassagna d'unes quantes capes. Té molts gruixos possibles i diferents nivells d'interpretació que poden coexistir perfectament. En canvi, la idea de fracàs és bastant inequívoca: és no tenir ningú que t'estigui esperant a casa. És conformar-se amb la irrellevància i assumir que ningú espera ni esperarà res de tu. I aquí arribem a una altra paradoxa. Per valorar, assumir i interpretar l'exit i les portes de l'ambició que obre cal abraçar el fracàs. Assumir que en qualsevol moment et pots quedar mut i que les mans tremoloses no et permetin agafar el bolígraf.

Wild horses couldn't drag me away.

La logística que suposava traslladar les operacions de Reus a Barcelona no era, a priori, gens fàcil. Els músics tenen les seves vides (és veritat!) i l'energia que es perd quadrant tot el tema d'assajos i sessions de preproducció és fàcil que acabin perjudicant la part creativa creant així una inèrcia oximorònica. Però, per sort, de vegades les inèrcies tenen vida pròpia, inesperada. És així com quasi sense ni adonar-me'n em vaig trobar en un local d'assaig al Poble Nou i el Ricard, el Kanyi i el Miguel mirant-me com preguntant: «I ara què?»

«Doncs música.»

I les baquetes del Ricard van dir: «One, two, three... bang!»

I l'espurna de la il·lusió es va fer present. Innegable, com la música que m'agrada fer, em va interpel·lar. Vaig assentir: «D'acord, faré un disc.»

Esperem que surti dels bons.

Are you ready?