Respirar fluixet

Tarragonina ensumant profundament l'aire límpid de les flors i dels hidrocarburs del Camp. — Cedida

Són quarts de set del matí, m’acabo de despertar i encara no clareja. Surto a la terrassa perquè em toqui una mica l’aire fresc de la matinada. El bloc de pisos on visc té calefacció central i als veïns ens tenen com pollets en una covadora. Diuen que si no posen la calefacció ben forta, als del sisè i als de l’àtic no els arriba l’escalfor i es foten de fred. Em fan llàstima, però molta més me’n fa el veí del 1er, que deu tenir el pis que deu semblar les calderes del Pere Botero. Com que jo visc al quart, em trobo en una mena de purgatori; no és l'infern que deu ser el 1er però tampoc no s'atansa a cap mena de paradís terrenal.

Total, que per començar la jornada amb energia, acostumo a sortir dos minuts a fora la terrassa per refer-me amb la fresca del matí. Normalment, però, hi ha un problema. I és que la majoria de dies, sobretot si són quiets i tranquils, sense aire, només d'obrir la porta sento una olor densa i llefardosa que penetra pels meus narius. És força desagradable. Aquesta pudor apegalosa i oliosa frustra el plaer de sentir l’aire fresc amoixant el meu cos. Tinc la sensació que si estiro els músculs i respiro fons, que és el que voldria fer, m’ompliria els pulmons de substàncies tòxiques i segur que del tot desaconsellades per l'Organització Mundial de la Salut. Així doncs, sense gairebé respirar, espero uns segons a agafar una mica de temperatura ambient i entro una altra vegada al pis.

Em dutxo, em vesteixo i esmorzo una mica. Quan estic llest baixo al pàrquing i agafo el cotxe. Baixo la finestra. M'agrada anar amb la finestra abaixada encara que faci fred. La sensació hauria de ser agradable, reconfortant, com sortir a la terrassa a prendre la fresca.  Però una vegada més l'olor entra com un fantasma pudent i tinc la sensació que si encara fumés i m’encengués un cigarret hi hauria una explosió de pel·lícula americana amb Òscar als millors efectes especials amb grans boles de foc socarrimant-ho tot, deixant la ciutat com un paisatge postapocalíptic. En fi que tal i com faig quan surto a la terrassa de casa, deixo només un parell de minuts la finestra del cotxe abaixada i després la torno a pujar perquè no caldria haver deixat de fumar per després empassar-me tot això que ensumo. Un cop tancat a dins del cotxe les olors industrials que tant m’angoixen s'atenuen.

Surto de la ciutat de Tarragona i em dirigeixo cap a la feina, a Reus. Més o menys a meitat de trajecte, a la zona de les Gavarres, hi ha una mena de confluència d'efluvis i flairances industrials d'una alta varietat, diversitat i riquesa de matisos. És una olor més aguda, més intensa que la que s'ensuma a Tarragona. Puc tancar tots els accessos d’aire i ventilació exterior i l’olor se sent igualment, crec que traspassa el vidre, els materials durs del cotxe. L’olor no és tan oliosa, no tant de barreja complexa no homogènia d'hidrocarburs, composts per hidrogen i carboni negre i viscós obtingut per destil·lació mitjançant un procés de refineria d’on se n’extreuen diferents productes, com el propà, la gasolina, el querosè, el gasoil, el fueloil, els olis, els lubricants, els asfalts, el carbó de coc, etc i olé. L’olor que ara entra per les escletxes de les juntes de tots els mecanismes del vehicle i fins i tot a través de les escletxes quàntiques del fuselatge, és més àcida, més punxant, groga, cítrica, diria que assassina. A veure, que diuen els que l’escampen que ells creen química per a un futur més sostenible i que combinen l’èxit econòmic amb la responsabilitat social i la protecció del medi ambient. No sóc ningú per portar-los la contraria que jo de química no en tinc ni fava, només dic que, tot i que potser tenen raó, no ho sembla.

A Reus el tema es suavitza una mica. Deu ser cosa del mestral que s’endú les olors enllà. Ja ho insinuen ells, els reusencs, que són més purs. És clar que també hi bufa a Alcover, l’aire, i quan passo per allà camí de la meva terreta, allà a l'Urgell on l'aire sembla net i clar però on l'olor a purins podria rivalitzar fàcilment amb els efluvis tarragonins, quan passo per Alcover, deia, sembla que el butaner hagi bolcat el camionet ple de bombones i estiguin totes esbarriades pels vorals de la calçada deixant anar el gas butà a pressió. Fa de mal dir, ara que hi ha tants accidents i desgràcies a la carretera, però quan passo per Alcover, pitjo l’accelerador una mica més a fons de l’habitual per si de cas.

He sentit a dir que som el que mengem, el que fem, el que ens diem, el que llegim, el que estimem. Sort que no he sentit mai a dir que som el que respirem, sobretot la gent de Tarragona.