Tu i jo som multitud

Tot a punt per parir un disc  — Foto: Cedida

Us adverteixo que aquesta columna conté conceptes bàsics que tots vosaltres coneixeu i domineu. Us els enunciaré com si fossin una descoberta exclusivament meva. Quan ho faci tindreu una barreja de sensacions: condescendència i amor propi. En definitiva, us sentireu bé.

De res.

En la darrera columna us vaig comentar que m'havia decidit a fer un nou disc. A diferència de twitter, però, per fer un disc que mereixi pertànyer a la tradició dels discos, has de tenir alguna cosa a dir que aporti, que sigui significativa. Moderna, en el sentit que ha de conviure amb l'ara. I ha de tenir prou veritat perquè aguanti el vendaval del pas del temps. Ah, i tot això passant per la fórmula del rock'n'roll: anar de l'individu al col·lectiu sense passar per caixa, cosa que vol dir de mirar d'ocupar el mateix espai que el record d'aquell petó inesperat ocupa a la teva ànima.

Què vull dir?

Els artistes que es vanaglorien de treballar molt em provoquen desconfiança. Crec que la frase 'que la inspiració t'agafi treballant' tot sovint es fa servir com a subterfugi dels talents menors. Considero que la meva feina es basa a esperar no sé ben bé què.

Igualment, desconfio de qualsevol figura rellevant del pop que quan fos jove no sofrís alguna mena de bullying. You're on your own, son.

La veu artística sols ressona quan és l'única manera de trobar algun vincle que no et desconnecti definitivament del col·lectiu. Aquí no hi ha cap mena d'impostura possible. Per això val la pena. Perquè és de les poques coses que s'aproximen a la idea de veritat.

Ara bé, com es defineix aquest col·lectiu? Quines característiques té? Té la música pop un poder transformador o s'han de resignar a ser eines descriptives, en el millor dels casos, i acomodatícies, en el pitjor?

Són preguntes que sempre em faig abans d'iniciar l'aventura d'un disc. No sempre tenen les mateixes respostes.

D'acord, però què vull dir?

Començo per observar i callar. El col·lectiu que t'expulsa és el mateix a qui t'adreces. Estem parlant de la pertinença. Qui se suposa que soc? Quin grup em defineix? L'última dècada havia fet pensar que aquestes preguntes en algun moment trobarien resposta. Sembla que ens haurem d'esperar una mica. I em refereixo tant a Catalunya com a Espanya.

Com a songwriter que soc això presenta tota una sèrie de problemes. Us en poso un parell d'exemples. L'ús de noms propis al pop català és un vertader suplici. Ja pots construir un perfil psicològic interessant en tres frases que necessitaràs un calçador de precisió per col·locar-hi un nom propi. L'altre és el de la localització geogràfica. Ubicar l'acció sembla injustament que tendeixi a fer-la local fet que contamina la cançó. Òbviament hi han excepcions, però jo parlo del full en blanc. De la lluita contra el provincianisme com a primer pas per refer un col·lectiu esberlat. No, el món no us mira. Ni et mira a tu ni em mira a mi. I de fet, a mi ja m'està bé. No m'agrada que m'observin ni que em vigilin. Ni m'agrada plaure per plaure.

Perquè estem sols. Tu i jo.

I perquè tinc la sensació que mentre es demanava permís al món per ser, en algun moment vam oblidar que tu i jo som multitud.

D'acord, doncs el disc anirà d'això: Tu i jo som multitud.