Les dues escoles

Tres germans, dues escoles i una pista de tennis engolida pel bosc del Picarany. — Cedida

La desolació pot ser una pista de tenis engolida pel bosc; no gaire lluny de Reus. Tot just passat Castellvell, a Almoster, el barranc del Picarany dona nom a la finca. El Picarany. No ho sabem si els germans que han fet famós el lloc hi tenien gaire tirada a això de la raqueta i la pilota. Tenia un bon servei, el Joan? Sabia quan pujar a la xarxa, el Gabriel? I a l’Amàlia, la deixaven jugar? Entre els arbres, les respostes, no tenen gaire sentit. Les preguntes, ja més. Se’n van fer un fart de preguntar-se coses aquest parell de nois espigats amb dificultats de pronúncia, lectors empedreïts.

Joan Ferraté escriu el 18 de febrer del 1975: «Vaig créixer al Picarany, i hi vaig viure molt fins que gairebé vaig tenir trenta anys. Vaig estimar el Daniel. He llegit un grapat d’autors, i he arribat, ara mateix, a saber escriure moderadament bé. La meva vida és això i no pas res més de què tingui ganes de fer cabal». Aquestes coses, del Joan, les sabem des del passat mes de novembre. Del desig. Tres diaris. Els textos són durs; si es llegeixen amb ulleres d’anar per feina, de voler passar a una altra cosa, no ens en sortirem. L’homosexualitat reprimida molts anys. Una visió de l’amor idealitzada, més literària que altra cosa. Tres catàbasis personals que no cauen mai en el sentimentalisme, una mica autodestructius, però escrits amb la perícia de qui domina el llenguatge sense dominar-se a si mateix. S’ho pot permetre. Les seves aportacions al món literari superen de molt aquests papers anecdòtics que, malgrat tot, Ferraté mecanografia i dona a llegir com una part més de la seva majúscula obra.

Hi ha papers privats també de Gabriel Ferrater. Una mena d’aforismes que foren escrits entre 1954 i 1957. Se’n conserven molt pocs i tot plegat no dona cap dimensió íntima d’ell. «Èpoques deïgenes, i èpoques deïcides. Convé que alternin. Una generació de déus se’n va, una altra ve, i la terra roman sempre», hi dirà. O que «El tema de la literatura moral no és l’experiència que l’escriptor té dels altres; és la inexperiència en què se sent davant d’ells». O el que jo prefereixo: «Complicar l’amor amb la resta de la vida, o fer-ne una festa. Són les dues escoles». El Daniel del Gabriel es dirà Helena. No caldrà que l’amagui el seu, d’amor. En farà una festa i a punt estan de complicar-lo amb la resta de l’existència. Teoria dels cossos, del Gabriel, és tot per a ella com Llibre de Daniel, del Joan, és tot per a ell.

Fem parlar precisament a l’Helena Valentí. El 1987 responia a les preguntes de Vicent Martí a El Temps. L’entrevista, com els aforismes abans comentats, van reeditar-se a Cartes a l’Helena (Barcelona, 1995).

—En Ferrater hi havia un misteri…

—Quin?

—Hauria de pensar-hi tant i no ho fet… hi havia una falla. Ferrater era una persona molt intel·ligent, amb una gran capacitat per conèixer-se i per analitzar-se, extraordinària… bbrrrmmmm… però tenia un concepte de la vida, del pudor, de…

—Era molt torturat?

—Sí, i ho dissimulava moltíssim. Sempre era amable, i la bonhomia aquella que tenia, i el riure, i el ha, ha, ha.

I encara afegeix més tard: «I com es pot comprovar, en la seva poesia s’estava excusant constantment. Excusant-se per les seves emocions, pels seus sentiments, per les seves projeccions… com si estigués demanant perdó per viure».

Al blog que va seguir el procés de creació del gran documental Metrònom Ferrater dirigit per Enric Juste, a la darrera entrada, datada el 27 d’abril del 2011 (39 anys justos de la mort del Gabriel) hi ha un vídeo de pocs minuts on apareix l’Amàlia. Amb la manera de parlar característica dels Ferrater, ens diu: «Segurament és l’última vegada que veig el meu Picarany. Vull dir que tinc la sort que he sobreviscut d’una manera menys elegant. Ha sobreviscut la meva vida (sic). Agraeixo que ho pugui veure avui. Tinc una sensació de tristesa. Quan em mori vull que les meves cendres, siguin esteses (sic) aquí, al sortir del sol (sic)». La gravació és del 2008. Moriria aquell mateix any.

El mestral agita els pins i el silenci estrany que deixen els paratges on hi va viure gent intel·ligent que ja no hi és. Tota la família, menys l’Amàlia, van decidir el moment exacte que deixaven de viure (aquesta "manera menys elegant”, potser?). L’obra del seus germans, del Gabriel, del Joan, continuaran enlluernant-nos. El Picarany, aquesta finca enclotada, s’anirà fonent endins el paisatge, com la pista de tenis, com les cendres de l’Amàlia que hi encaren l’eternitat, com els records.