El miracle de Josep Poblet i Joan Maria Pujals

Fa pocs dies que Josep Poblet anunciava la seva retirada de la política: no es presentarà a les properes eleccions municipals com a alcaldable per Vila-seca i plegarà com a president de la Diputació de Tarragona.

El cas de Poblet és bastant excepcional: no només per la llarga i fecunda durada en els càrrecs –impossible en la política d’avui, instal·lada inevitablement en la inestabilitat permanent– sinó perquè sovint ho ha fet jugant en camp contrari, és a dir, en contextos polítics poc proclius al món nacionalista, tot i que sí catalanista. Però Poblet, amb estima per la gent i el territori, intel·ligència i tacte, s’ha sabut imposar a les adversitats i ha tirat endavant. El resultat: 26 anys d’alcalde, 13 com a president de la Diputació i 4 com a diputat al Parlament de Catalunya.

El municipi de Vila-seca (històricament Vila-seca de Solcina i fins el 1994 Vila-seca i Salou) patí la segregació del nucli de Salou el 1989, i fou a partir del 1994 que passà a anomenar-se únicament Vila-seca. Atesa la seva configuració poblacional, aquesta població hauria pogut ser un feu socialista inexpugnable durant anys, amb una forta procedència de persones vingudes fora de Catalunya i la seva translació de vot amb municipis comparables. Com és sabut, des de finals dels anys cinquanta en endavant Vila-seca va rebre molta immigració, sobretot andalusa i aragonesa, atreta per la indústria, la qual cosa va suposar més del 60% de la població total.

El primer alcalde de Vila-seca de l’estrenada democràcia fou el socialista Joan Clavé i Morell (1979-1983), però la legislatura següent un jove Joan Maria Pujals li va arrabassar l’alcaldia (el 1983 va treure 4 dels 17 regidors, però va aconseguir prou suports per ser alcalde) i va instaurar la tradició, fins ara encara no trencada, d’alcaldies de CiU, gairebé totes amb majoria absoluta. Pujals va revalidar l’alcaldia, amb majoria absoluta, el 1987 i el 1991, però el gener de 1993, a mitja legislatura, va abandonar el càrrec per incorporar-se a la política nacional com a conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, i va passar el relleu a Josep Poblet, que des de 1987 ja era regidor del consistori, primer com a segon Tinent d’Alcalde i regidor delegat d’Urbanisme i després com a primer Tinent d’Alcalde i regidor delegat d’Urbanisme i Medi Ambient.

Des d’un punt de vista numèric les victòries municipals de Poblet són espectaculars: sempre va guanyar amb majoria absoluta i, sovint, deixant l’oposició a la mínima expressió (fins al 2011 bàsicament PSC i PP, i intermitentment ICV i ERC). Recordem-ne els resultats electorals: el 1995 obté 10 dels 17 regidors; el 1999 i el 2003 treu 12 de 17 regidors; el 2007 i el 2011, 15 de 21 regidors; i el 2015, 11 de 21 regidors. Si Antoni Comas, el que fou conseller de Benestar Social per CiU entre 1988 i 1999 era la bèstia negra del PSC, perquè els hi prenia els vots “legítims” i “naturals”, Poblet i Pujals ho han estat al Camp de Tarragona. 

El 1998 Vila-seca tenia uns 12.500 habitants i el 2018 una mica més de 22.000. Una majoria de gent reconeix que el pas de l’alcalde convergent (i després del PDeCAT) pel municipi ha estat francament positiu: va modernitzar-la, va vetllar molt per l’educació i la cultura i, a dia d’avui, Vila-seca és la primera ciutat catalana de més de 20.000 habitants que ha deixat a 0 € el seu endeutament bancari. S’explica l’anècdota, probablement certa, que un dia Poblet es va trobar un parell o tres de jubilats pel carrer. Li demanaren si podia fer posar un banc a la via pública on hi poguessin seure, ja que hi havia un lloc concret que era un espai habitual de trobada d’aquell grup de jubilats. Al cap de molt pocs dies, i davant del seu astorament (és sabut que la rapidesa no és una virtut de l’Administració pública), aquells homes van comprovar que el banc ja estava fet i col·locat.

Però Poblet ha estat més que un alcalde. Home carismàtic amb un pòsit cultural molt sòlid, i un interès per la cultura no massa corrent, per desgràcia, entre el món polític, és, des del 2007, president de la Diputació de Tarragona, amb uns resultats notables pel que fa a la gestió pública i amb una constant preocupació pel desenvolupament econòmic de la regió i una inquietud per la projecció cultural del territori. Ha estat determinant l’aposta per la “regió del coneixement”, conjuntament amb la Universitat Rovira i Virgili, així com el foment del teixit cultural. A més, Poblet va crear una línia editorial des de la Diputació per incrementar les publicacions històriques, lingüístiques, culturals, etc. que explicaven el “d’on venim” de la demarcació tarragonina i fomentaven l’autoestima del territori; uns llibres sovint rebutjats per algunes editorials per falta d’interès comercial. Poblet, tanmateix, tenia un bon antecessor pel que feia a temes de cultura: com a president de la Diputació (1988-1992) Joan Maria Pujals ja va impulsar un pla d’equipaments culturals per tot el territori gràcies al cànon energètic.

Poblet, bon coneixedor de la realitat i les fragilitats del país, i patriota sense fissures, alguna d’una vegada havia dit que, referint-se al primer round del procés independentista (etapa que podem donar per tancada el desembre del 2017), ens estavellaríem contra les pedres. La seva connexió amb els ciutadans tarragonins li han valgut alguns reconeixements, entre els quals destaquem la Medalla d’Or de la Casa d’Andalusia de Tarragona i comarques (1994) i ser nomenat Soci d’Honor de la Asociación Cultural y Folklórica Andaluza a Tarragona (2014).

Tant Poblet com Pujals –i aquí hi podríem afegir més noms, com els de Josep Gomis i Joan Miquel Nadal, entre d’altres– es van preocupar perquè la província de Tarragona no caigués en el risc d’una certa desvertebració interna. La personalitat de la província era i és heterogènia entre les Terres de l’Ebre, l’àrea metropolitana de Tarragona –la segona àrea metropolitana més important del país– i les comarques de l’interior. Entre tots plegats, i també amb les inversions des dels diversos governs de la Generalitat, aquest perill es va evitar i aquest territori pot estar ben orgullós de ser el que és, malgrat les mancances.

En un món cada dia més ple de desagraïts i de ressentits, i on abunda la crítica per la crítica, és bo de recordar –més enllà d’algun cas de presumpte irregularitat ja arxivat– la tasca globalment positiva de Josep Poblet i Tous. És evident que sense el seu pas per la política vila-secana i tarragonina, el panorama social i nacional d’aquest territori seria ben diferent. Aquest és el miracle de Josep Poblet i Joan Maria Pujals.