Els bons catòlics

A passar el rosari davant de la mar. — Cedida

Fa tres dies que faig i desfaig aquest article que s’està tornant una mena de monstre de Frankenstein. Perquè s’hi van afegint òrgans espuris i parts mig pútrides que no semblaven tenir gaire a veure però que, a poc a poc van conformant un cos unitari d’una homogeneïtat que fa basarda. Vist amb una mica de distància i ara que l’esguerro ja camina sol, crec que el més adequat és fer-ne un resum escato-cronològic. El mes d’octubre passat escrivia un text en aquest mateix púlpit on relatava un recital de l’Escolania de Montserrat a Cambrils amb motiu de la commemoració de l’any Vidal i Barraquer. És pertinent tornar a treure el nom del Cardenal de la Pau, perquè hom sospita que el seu exili, la seva absència al capdavant de la cúpula eclesial i la consolidació d’una Església sense els seus valors explica en gran part que avui estiguem parlant d’un escàndol del que m’estimaria més no haver de parlar.

Acabava aquell article amb una frase «I penso, ara sense cap ironia: quina sort que nosaltres no» que ara sí que sembla irònica. Només han passat tres mesos i l’Abat de Montserrat ja hagut de demanar disculpes per un cas d’abús sexual de menors a l’Escolania. Era massa bonic. S’hi ajunta l’afer de Vilobí d’Onyar i els tres casos de sacerdots tarragonins que durant aquests tres dies del còndor han sacsejat la diòcesi i molt especialment la vila de Constantí, que connecta totes les històries i que s’erigeix en un epicentre tètric de la vergonya. 

Per què ara? No se sap ben bé. Ja fa divuit anys que el Boston Globe va destapar tot l’entramat d’abusos i encobriments que va assolar la ciutat de Nova Anglaterra durant dècades. Com un dòmino, el van seguir casos i denúncies per tot el país i per la resta de continent, fins al punt que el Papa d’ara inverteix la major part de les seves energies a tapar marrons i escàndols d’abusos sexuals a menors —i ara inclús a monges— en el sí de l’església catòlica. I aquí no passava res. Els Estats Units, amb una premsa més lliure del que sembla i un Estat més laic del que sembla, van ser el detonant. A Europa, la presència del Vaticà és més concreta i corpòria. Potser ja no en un sentit moral, però sí en els fils transmissors del poder i en els ressorts econòmics. L’Església té pasta encara. Molta pasta. El CEO Francesc ja se les ha vist magres a Irlanda i a Baviera, però l’onada s’acosta a Roma, al nucli de l’imperi. 

Els dics de contenció en el core catòlic estan cedint. Espanya, on l’Església ha tingut i té connivència total amb el clavegueram del poder, tenia tots els números de ser una les últimes cartes d’un castell que s’enfonsa. Ja hi estem assistint. Era qüestió de temps, tot i que ningú no es pogués pensar que en passaria tant. Va començar amb l’afer dels Maristes de Sants. Ara, víctimes dels fets luctuosos de Constantí assenyalen a l’emissió de la sèrie Examen de Conciencia a Netflix com l’esca que els ha fet armar de valor i parlar. Parlar-ne, dir noms. És important. A Boston es van esquinçar els vels de l’opacitat i allò es va acabar com la comèdia de Falset, amb més de dos-cents capellans denunciats, amb milers de víctimes que sortien de l’armari de la culpa i la vergonya i amb l’arquebisbe de Boston, el cardenal Law, defenestrat i exiliat a Roma, amb la llosa de l’encobriment massiu de l’horror. No està gaire clar que el procés de substitució moral de l’església, que ha estat un referent ètic secular, tingui un recanvi de garanties, però sí que ja es pot dir que ha perdut la poca legitimitat que li quedava. Pagant, mai millor dit, justos per pecadors. 

El 2017, el mateix any que el Cardenal Law traspassava a Roma, també ho feia el capellà reusenc Pere Llagostera, rector de Constantí i president de la Congregació Mariana, agrupació propera a l’Opus Dei, així com mossèn a les escoles de la prelatura d’Escrivá de Balaguer a Tarragona. Els homenatges i panegírics de les faccions tirant a ràncies dels feligresos van ser sentits, recalcant la bondat superlativa del sacerdot. Moltes d’aquestes paraules i lloances han anat desapareixent d’internet a mesura que s’han estès les confessions de les seves víctimes. Llagostera no era un capellà qualsevol, va ser secretari de l’arquebisbe Arriba y Castro, precisament la figura que va col·locar el franquisme per combatre el mite de Vidal i Barraquer. Al final del carrer ens trobem tots i quan l’esperit es deforma ho contamina tot, en l’àmbit col·lectiu —polític i social— i en els fonaments més bàsics de la humanitat i la consciència individual.

Esgarrifa que l’abús de menors sigui una tradició entre capellans, com un amor que passa de pares a fills. Això és un sistema de valors, com una família. Un dels monitors de les colònies de Pere Llagostera a la Vall de Boí als 70 era mossèn Font, de Constantí i en aquells temps seminarista. Tranquil·litzava els nens que li explicaven els abusos de mossèn Llagostera. Ara també hem sabut que va ser investigat per un cas escabrós a Cabra del Camp i unes circumstàncies no aclarides a Cambrils que van acabar amb el sacerdot apartat als confins de la diòcesi, també envoltat d’homenatges a la seva bondat. O mossèn Morell, fins ahir rector de Constantí com ho va ser Llagostera, acusat entre d’altres coses de consumir pornografia infantil i que ha hagut de plegar, com José María García, cinc minuts abans que els fessin fora. Morell va declarar, abans de veure’s soterrat per la seva pròpia merda, que no sabia res dels abusos del seu antecessor, dels quals tot el poble n’anava ple. 

Tot això s’ha sabut en tres dies, però ha passat durant més de cinquanta anys. Com els bons alemanys que durant l’ascens del nazisme no veien res estrany en el que estava succeint al seu voltant, el bon catòlic sempre ha sabut on no havia de mirar. A mi l’Església m’és igual, i m'importa encara menys que ara corri a demanar perdó i s'ofereixi per embenar les cremades dels focs que no ha volgut apagar mai. Però veure aquests noms i cognoms escrits —tot i saber que la impunitat, en general, prevaldrà— em provoca un xute de serotonina a la sang com si em mengés una rajola de xocolata. I sóc molt sensible a les drogues que em produeixen plaer. Curiosament, a Francesc Xavier Morell també el van enviar al Vaticà a fer contrició dels pecats com al cardenal Law i, com això continuï així, el pròxim que se n’haurà d’anar de vacances a Roma serà l’ocupant de la seu tarragonina.