Unes mans tan boniques

Les mans, l'amor i l'ocàs. — Cedida

No has dormit en tota la nit, Garsenda Bigorra, bibliotecària del Centre de Lectura de Reus, d’ençà que ahir a la tarda, et truquessin a casa i una veu de dona et digués que el senyor Clifton Onalfo estava molt interessat a parlar amb vostè, si t’aniria bé passar per les oficines del Club de Futbol Reus Deportiu. Sí? No? T’ho havies de pensar. El senyor Onalfo no accepta fàcilment un no per resposta. Vas dir que sí-molt-bé-hi-aniré-gràcies, amb aquella inseguretat teva quan parles que fa que ho hagis de repetir tot dues vegades. Avui el penediment et corseca. Què has fet Garsenda, què has fet?

A tu els homes corpulents sempre t’havien agradat. Has de reconèixer que va ser veure’l per Tele Reus —Canal Reus Televisió— i pensar que era algú prou interessant. Quan aquell matí te’l vas trobar al Centre, llegint tranquil·lament la premsa esportiva, et volies morir! Al natural no era ni tan vell ni tan gras com a la pantalla petita i tenia unes mans tan boniques. No vas saber què fer. Era soci de l’entitat? Tenia el carnet d’alguna biblioteca?

Des de la teva taula, el miraves de reüll, i a vegades vas creure que ell et corresponia. I així durant una setmana. Un dia no vas poder més: et vas aixecar, les cames et tremolaven, vas apropar-t’hi. Davant seu et vas fondre i no vas saber què dir-li. Al pis de dalt algú assajava una peça del mestre Joan Magrané. Ell només va somriure. It’s nice music and you are a pretty woman, et fa fer l’ullet i va tocar el dos. Això de la pritiguoman ho vas entendre perfectament, perquè havies vist la pel·lícula de la Julia Roberts i a més li brillava massa l’esguard a l’Onalfo perquè, encara que no sabessis un borrall d’anglès, entenguessis perfectament de què et volien parlar aquells ulls.

La senyora Martí et dirà de tot quan baixis al soterrani de la biblioteca, allà on s’arxiven els diaris i les revistes velles. Per ser més exactes, s’hauria de parlar del fantasma de la senyora Martí, vídua de Simforià Martí, primer conserge de l’entitat, que de tant d’anar al Centre a vigilar que el seu marit no intimés massa amb les bibliotecàries més joves, va decidir passar l’eternitat a l’ateneu. Una mica més que caus per les escales, nerviosa com estàs.

Em pots dir què hi has d’anar fer amb aquest home? I tu no saps què dir-li. Abaixes la mirada. Et poses a fer plecs amb la faldilla com quan anaves a les monges. Mira’m a la cara, Garsenda Bigorra, i diga’m que no hi aniràs; que no veus que és un venedor de fum? I a més està casat! Li han pres el pèl dient-li que ensenyant la cartera, tothom li dirà amén i li deixaran fer complexos esportius i comercials i tindrem un equip de futbol que jugarà a la Champions i trauran l’estàtua del Prim i en posaran una de seva. No res farà: quan s’adoni que l’han engalipat, sitevistonomeacuerdo!

L'escoltes sense dir res. La senyora Martí t’aconsella d’ençà que la mamà i el papà se’n van anar, d’ençà que la tia Perpètua va deixar aquest món, d’ençà que la tia Consolació va fer cap a l’altre barri. Els vas acompanyar a tots fins a la mort. Una mica i tot del teu viure hi deixares. Garsenda, mira que si la mamà ho sabés; quina mena de dones et penses que fan aquestes coses? I tu puges les escales amb un diari vell, per dissimular el fet que hagis baixat al soterrani. I t’adones que el diari fa més bona cara que tu; que qualsevol dels incunables que es guarden a la biblioteca, tenen millor aspecte. En el teu rostre hi ha més pols, més humitat, més taques, més mossegades del temps que en qualsevol dels llibres de les lleixes.

Per això la setmana que ve aniràs a la perruqueria, et maquillaràs, et posaràs aquell vestit que a vegades has cregut que era massa extremat, agafaràs el 31 i et plantaràs a l’estadi municipal per tornar a deixar-te esgarrapar per dins ara que ja et pensaves que a tu ningú no sabria ni voldria esgarrinxar-te mai, allunyant-te d’aquesta vida pendent de viure, atrapada, com la de la senyora Martí, entre una munió de llibres que han viscut les coses que tu només has llegit, però sobretot, sobretot perquè algú amb unes mans tan boniques no pot voler fer mal a ningú.

Clifton Onolfo, CEO del CF Reus i trencacors — Laia Solanellas