Feines de xinos

Un xino coent crancs vius en vinagre d'arròs a 'Flavorful Origins'. — Foto: Netflix

Es fa llarg, es fa llarg esperar, en els caps de setmana sense judici al processisme i sense jornada del Sis Nacions, els espectacles més satisfactoris d’aquest anticicló de la condició humana que travessem. Com a metadona, m’he refugiat a Netflix i he descobert una perla que em té subjugat. Flavorful Origins són vint capítols de deu minuts on en cada episodi es repassa un dels productes o plats típics de la gastronomia de Chaoshan. És apassionant. Chaosan és la regió nord-est de la província de Guangdong (Canton en les llengües de la gent normal occidental). A Guangdong hi viuen més de cent milions de persones, és la primera economia xinesa en termes absoluts, la zona més poblada de la Xina i una de les més denses del planeta. Hi ha Macau, hi ha Hong Kong—unides ara amb el continent mitjançant el pont més llarg del món—, hi ha Guangzhou i hi ha la futurista Shenzhen. Serà, si no ho és ja, la primera megalòpolis de la humanitat, una àrea metropolitana al llarg de 400 quilòmetres de costa al Mar de la Xina Meridional. 

Impressiona, ja ho sé, per això ho explico. El règim xinès hi està construint davant, sobre illes i esculls artificials, instal·lacions militars destinades al rearmament general per quan pintin bastos, que ja falta poc. Però mentrestant, de terra estant, els cantonesos continuen amb les seves rutines i feines de xinos. Els cantonesos parlen una llengua diferent dels chaosanesos del nord-est de Guangdong i al mateix temps una llengua completament diferent de la de l’ètnia hakka majoritària al nord de Chaosan (són com els bascos de Canton). Tots ells s’asseguren la intercomprensió a través del mandarí imposat per l’escola imperial pequinesa. L’idioma Min de Chaoshan és un dels més complexos de la família de les llengües sinítiques tonals, amb modulacions de fins a vuit tons. Això significa, per a no iniciats en la matèria, que un mateixa paraula pot voler dir fins a vuit coses diferents depenent del to en què es pronunciï. Inabastable pera nosaltres, bàrbars indoeuropeus. 

La cuina de Chaosan és si fa no fa com la seva llengua. Complexa, barroca i popular. Flavorful Origins es rabeja en mostrar-nos-la tendint a la pornografia, amb primeríssims plans dels aliments, fibres descomponent-se a càmera lenta, líquids cremosos que regalimen i substàncies proteiques que es converteixen en tofu fermentat. Tot envoltat d’un dolby surround de sorollets viscosos que fan slurp slurp i el blob blob del desacoblament de qualsevol intercanvi lúbric d’alta intensitat fluídica. Els naps s’assequen durant anys en atuells de fang. Totes les ostres que es cultiven són comercialitzades sense closca, a barrils (i amb mà d’obra femenina en semi-esclavatge). La salsa de peix fermentada (com el nostre garum però més refinat) és un procés de destil·lació i perfumeria. Per fer unes simples mandonguilles, un tios en boles es passen hores fent puré de trossos de bou picant rítmicament amb malls de ferro. 

En tots els casos, els conreus o les elaboracions compten amb multitud de processos i una quantitat d’hores invertides increïble. Increïble per mi, com a occidental, vull dir. No puc concebre aquest volum de treball, que evidentment no és pagable sota els nostres estàndards laborals. No me’n sé avenir. Hi ha milions de xinos que podrien estar envaint el planeta però que es passen la vida fent unes mandonguilles que la thermomix te les fa sola en el que dura un capítol de Flavorful Origins. Això no s’explica ni per la productivitat, ni per l’eficiència. Només per l’amor a la tradició, una certa programació genètica i un ús molt intel·ligent del treball com eina de control social. A banda d’una persistència mil·lenària dels factors ètnics i lingüístics. El món no canvia tant com sembla. 

On vull anar a parar. La revista Nature publicava fa uns dies un article sorprenent sobre la composició genètica d’Espanya. Malgrat tots els moviments migratoris, la història convulsa de la península, la globalització i la propaganda, el mapa ètnic espanyol no ha variat des de l’Edat Mitjana. Els sis pobles que van sorgir de la dita reconquesta presenten la mateixa distribució ara que fa vuit-cents anys i es corresponen, més o menys, amb el mapa de les llengües peninsulars. Sota l’aparença d’un món líquid i viscós com la pasta de soja que fan fermentar a Chaoshan, la realitat presenta una tossuderia entranyable en la permanència i la continuïtat. Vull dir, hi ha coses que ni mil milions de xinesos treballant a l’hora poden canviar. I és una revelació que em neguiteja.