Renata, la vallenca ie-ie

Renata, l'estrella vallenca de la cançó engolida per la història, o el tabaquisme. — Foto: Viasona

No sé qui ho va dir, que els perdedors representen molt millor la humanitat que no pas la gent que ha acabat triomfant. Tant se val, qui va ser: hi estic d’acord. Aquesta èpica de l’èxit, i més si la vestim de l’enganyifa neoliberal de l’home fet a si mateix, només serveix per frustrar encara més aquells que, per les raons que siguin, com a molt hem arribat a una mediocritat més o menys còmoda, i això en el millor dels casos. De fet, encara que només sigui per estadística, el més probable és que la major part de nosaltres ens quedem, com a molt, a les portes del triomf, per manca de talent, de contactes, de quartos, de ganes o per una combinació de tot plegat. Anem-nos-en fent a la idea.

El Camp, amb les excepcions que tots coneixem, és terra de perdedors, en general. A mi ja m’està bé, perquè em llamen més les històries d’antiherois, d’aquells que potser en unes altres circumstàncies haguessin arribat a dalt de tot però que, al final, es van quedar a mitges. Tot i que entenc que hi pugui haver gent del territori amb un cert sentiment d’inferioritat que ho trobi frustrant. Com ja he dit, no és el meu cas. Al contrari: aquest fet ens dona accés a un planter de personatges secundaris que, si gratem una mica, poden donar molt de joc. Un exemple en podria ser la Renata.

La Renata va ser una cantant que va formar part del panorama musical ie-ie català, de laca i una mica de color després de tants anys de misèria, als anys seixanta del segle passat. Com ja us deveu imaginar, no se’n deia pas, Renata: aquest nom artístic italianitzant amagava la identitat de la vallenca Magdalena Serra Lloveras. La Magdalena/Renata va començar el seu periple musical l’any 1963 amb un concurs a Ràdio Barcelona, de l’estil d’Operación Triunfo, que tenia el títol magnífic i tolkenià de La comarca nos visita, a partir del qual es va començar a fer un nom, fins al punt que l’any següent va arribar a actuar al programa Concertino de Televisión Española (llavors no era ni la Primera, que només hi havia un canal).

La veritat és que la xica cantava molt bé, així que la discogràfica Marfer no va trigar a fitxar-la i va gravar amb ella fins a sis EPs, que eren aquells discos petits, d’un pam de diàmetre més o menys, i que tenien un parell de cançons per banda, tant en català com en castellà. La peça més coneguda de les que va enregistrar és Nina de cera, una versió en català de la cançó Poupée de cire, poupée de son, de Serge Gainsbourg que va guanyar el festival d’Eurovisió el 1965 cantada per France Gall. Us recomano que, si podeu, l’escolteu, perquè és una delícia, tot i que la versió d’una altra cantant, la Maria Cinta, va fer molta més fortuna. Potser perquè aquesta última, bastant més joveneta i amb un estil digne d’alumna d’escola de monges de Sarrià, s’apropava més a la versió original de la France Gall que no pas la Renata.

La vallenca, però, no es va donar per vençuda, i durant uns anys va continuar combinant les actuacions pel Camp i per la resta de Catalunya, sovint acompanyant orquestres com la Marabú o la Jànio Martí, amb la participació a concursos com la Vuelta a Cataluña de la Canción, amb la qual va actuar l’any 1966 al Teatre Fortuny, el Festival Internacional de la Cançó de Palma de Mallorca o el Festival de Benidorm. Pels quals va passar sense pena ni glòria, de manera que, només quatre anys després de començar la seva carrera musical, la Renata va desaparèixer del mapa i no se’n va saber mai més res.

Què va passar? Vés a saber. Potser es va casar i l’home li va dir que d’això d’anar pels pobles amb les orquestres res, que què t’havies pensat, o potser simplement va veure que no anava enlloc, pel que fos, i que s’estimava més deixar-ho córrer llavors, que encara tenia un nom, amb dignitat i el cap prou alt. Això segurament no ho sabrem mai. A mi, m’agradaria pensar que la Renata encara viu, tot i que es deu acostar a la vuitantena, i que de tant en tant, quan es queda sola a casa, posa al tocadiscos alguna de les seves cançons, s’asseu a la butaca de la saleta, aquella amb el tapete de ganxet al respatller, i l’escolta mentre fuma una cigarreta d’amagat, ara que el fill no la veu. I tanca els ulls i pensa: «Això ja no m’ho pot prendre ningú». Que és molt més del que molts podran dir mai.