Les putes i l'innocent

Barcelona, l'escena del delicte. — Cedida

—Puta! —crida una veu desafiant que em desperta en plena nit.

—Puta tu! —li respon una altra veu tossudament alçada.

Són, com ja us ho deveu haver imaginat, putes que s'estan barallant sota de casa.

—Te voy a matar! —i després un xiscle.

Ja estic desvetllat. La veritat és que que em despertin de matinada no em molesta en absolut. Considero aquests episodis com rotets d'una ciutat que cada cop em fascina més per com ens resulta d’indesxifrable a la meva noia i a mi, en la nostra condició de visitants o expats de comarca, si voleu.

Els crits del carrer donen pas a un xiuxiueig formiguer i el meu cervellet balla el vals nocturn al seu propi ritme. Jo em deixo emportar.

Les gran ciutats que conec tarden molt pocs minuts a mostrar-te, un cop hi poses els peus, quins són els seus extrems. A Barcelona, com a Catalunya, aquest codi no és tan directe. Quin és el rock bottom barceloní, i per extensió, el català? Són aquests dies en què realment estem tocant os? Descobrir-ho serà en tot cas clarificador i per tant positiu. I després, com si res, el meu caparronet fuig d'aquests pensaments i es concentra en com m'agradaria menjar-me un pollastre a l'ast de ca la Rosario a Castellvell aquest diumenge. M'ha agafat gana. Mentre m'incorporo per anar a preparar-me un té slim sento com s'apropa, gandul i sanglotat, el so de la sirena d'una moto de la urbana. Quan m'hagi acabat la infusió ja hi tornarà a haver silenci.

Fa uns mesos que aquesta mena d'incidents passaven sovint, però per alguna misteriosa causa que intueixo que té quelcom a veure amb les eleccions municipals, aquestos episodis ara són poc freqüents. En pocs mesos la sensació de seguretat al barri del Raval s'ha capgirat com un mitjó.

Una parella d'urbanos vigilen, estoics, la cantonada del carrer Riera Baixa amb el carrer de l’Hospital. Darrere seu la noia que despatxa a la fleca marroquina em somriu quan les mirades se'ns creuen. Suposo que finalment ha arribat a la conclusió que no estic a cap Airbnb. La sensació és agradable. Similar a la de fer amics nous. Buscar el teu espai en una ciutat nova t'obliga a definir-te. Qui ets? Què fas? El meu caràcter és solitari i somniador. Veig Superman i vull volar. Veig la noia de la fleca i vull ser pastisser. Escolto parlar el president Quim Torra i vull marxar a la base científica de McMurdo, amb codi postal a l'Antàrtida.

La construcció del nou disc va molt bé. Gràcies per preguntar. En un entorn on predomina el deliri i la desolació ha sortit, per sorpresa meva, afirmatiu i optimista. L'únic motiu que justifica fer un disc des de l'enuig és el de passar gana. I jo menjo molt bé i bec encara millor. Cuina sichuanesa i cocktails formen part de la meva dieta. Potser és el picant del mapu tofu que fa l'Steffano del Last Monkey, potser són els spritz que em preparen amb un amor igualment italià l'Steffi i la Júlia a la vora de la Catedral. O potser és que en el meu cas jo era molt més pessimista fa deu, quinze anys. Abans de la crisi econòmica, vaja.

És innegable que conceptualment les coses s'han aclarit molt. Explicar la situació política i social a un marcià és molt més fàcil avui que durant els insuportables tres últims anys del procés. La distància entre el que creiem ser i el que realment som, tant individualment com col•lectiva és molt més nítida. Zero maquillatge. La gent gran i el #joanbonanit no compten en aquest cas. Tenen tota la meva consideració i tendresa. Tothom té dret a un últim o primer tango, no?

Però sobretot estic optimista per Espanya i la seva espanyolitat castellana. Ep! Sóc naïve, però no tant. Parlo del mig termini. Parlo més dels teus fills que de tu.

És clar que s'apropa calamarçada i serà capejada, ves quin remei, per catalans i espanyols per igual. Però tal i com el procès i el seu calamitós desenllaç han fet caure molts decorats de cartró pedra de la societat catalana, també s'apropen uns anys on els espanyols hauran d'exercir el seu propi dret a decidir (perdoneu, no me n'he pogut estar) sobre quin caràcter volen tenir com a nació. Si una nova generació continua apostant pel granit —fred, blanc i negre— o per una cosa més vaporosa, més inspiradora; com el baf d'aquell brou que es pot tallar amb ganivet.

Sigui quina sigui la seva decisió col•lectiva, i sobretot després d'aquest 2018, ja no es podrà utilitzar llenguatge buit, condició imprescindible per generar lideratges sòlids. Però serà possible que una política no cínica i amb una melangia tendint a zero no sigui una quimera. Perquè més enllà del fracàs del procès no és pot negar que aquest ha provocat que hi hagi coses, i sobretot formes, que ja no es podran tornar a repetir en lustres. I això ho trobo intrínsecament positiu.

Arribo a casa i un sensesostre que viu a la Plaça de Sant Agustí s'està pixant al contenidor que hi ha davant al portal. Me'l miro i ell apreta els llavis com demanant-me perdó mentre el pixum regalima contenidor avall. Quan hi ha eleccions fins i tot els homeless són considerats.

—Pixa tranquil, home —penso, perquè per aquí hem après fa ben poc i per la via dura que hi ha coses que fan de mal estroncar.