Mezuzà

El celler del Mas de l'Anguera, a Falset, segellat per l'Aliança entre Déu i el poble escollit. — TarragonaDigital.com

Des que tinc ús de raó, el magma mental on habitem i que es coneix popularment com a catalanisme ha estat tibat per dues cordes majoritàries, antitètiques i contrafactuals: la basca i la jueva. Sobre el miratge basc en la societat catalana, tot el que se n’havia dir ja ho va glossar el difunt compatriota i glòria sudista Valero Sanmartí. La seva doctrina es basava en una damnació, ja articulada en temps abrahàmics, de la idolatria o adoració indeguda, i la seva influència perniciosa —conferint als bascos un suposat caràcter guerrer i irreductible— ha estat explícitament manifesta en els darrers anys de rauxes unilaterals. Amb la subtil diferència —a Euskadi provoca hilaritat, aquest farolejar folklòric d’aquí— que allà saben jugar a la botifarra i el poc poder real de què disposen no l’aposten mai, a la taula de joc imperial.

La pulsió hebraica és la més dominant al país, tret dels breus episodis revolucionaris, com el que acabem de viure, ara que el tambor de la rentadora ha deixat de girar. Bé, l’existència d’aquest cicle de rentat perenne li vaig llegir a Vicens Vives i, tot i tenir moltes ganes de desmentir-lo, no puc o no en sé prou. El mètode jueu consisteix en agafar totes les coses xungues que ha patit el poble d’Israel i mirar d’emmirallar-s’hi. Fins i tot hi ha sectors ben coneguts del catalanisme mediàtic que juguen amb aquesta identificació interessada. Jugar a ser una nació clandestina, fer càbales i anar de víctimes per la vida. No es pot negar que en èpoques de repressió és una tàctica que funciona. Els jueus són experts en el replegament i desplegament segons les circumstàncies contextuals.  

La campanya cultural Salvem els mots era ben bé això. Després de la desfeta de la guerra del 36, Salvador Espriu, inspirat en la tradició hebrea, va consignar en els seus patracols milers de paraules amb la intenció de momificar-les i poder-les reviscolar quan arribessin temps millors. És una tècnica similar a la del salaó del bacallà: corsecar el producte, reduir-ne el volum i evitar que es faci malbé a la intempèrie de la repressió. Tot esperant tornar a disposar d’un cossi prou ple d’aigua pera posar-lo en remull i que alimenti altre cop el poble escollit. El mezuzà també vindria ser això. És un pergamí amb una inscripció sagrada, el שמע ישראל o Escolta, Israel, que les llars jueves col·locaven a les portes, amagats en cilindres segellats per les arts rituals dels rabins, entre d’altres fragments de la Torà. Es diu que l’origen de les mezuzot són les marques que els hebreus van haver de fer a les portes a suggestió divina per protegir-se de les plagues d’Egipte. Concentraven tota una cultura en una pregària oculta, alhora senyal d’identitat i esperança del futur re-desplegament nacional en llibertat. 

La identificació catalano-hebraica té molts problemes, esclar. Com en el cas de les mezuzot, les tradicions volgudament fossilitzades se sacralitzen, es moren i esdevenen reductes arqueològics i inservibles per a la vida quotidiana. Només serveixen per a la litúrgia. I el catalanisme, encara que de vegades i ara en fase de replegament encara més, no hauria de ser una religió sinó una eina política. A més, els nostres rabins es converteixen en una mena de traficants de bacallà salat amb molt poc interès per fer-lo reviure. Les peces seques fan de més bon emmagatzemar i la seva potencialitat com a aliment futur és molt més fàcil de monetitzar i potinejar electoralment. Bé, que us he d’explicar que no sapigueu del pujolisme. Només cal veure com els líders del Procés s’han estimat més enterrar-se en sal fins a les celles abans que ser devorats pels catalans. 

A més a més, com en el cas basc, la comparació fa una mica de riure, per no plorar. És sabut que quan els Reis Catòlics van prendre la iniciativa legislativa d’expulsar els jueus, tot just guanyades les eleccions generals de 1492, a Catalunya no hi quedaven gairebé jueus per expulsar. La majoria de l’èxode hispànic va ser castellà, cosa que explica, entre d’altres factors, perquè no existeixen comunitats sefardites de llengua catalana ni cultura jueva tradicional en català. Es calcula que no més de vuit mil jueus van ser expulsats de la Corona d’Aragó. I no perquè no n’hi hagués —es diu que fins un 20% de la població catalana medieval era hebrea— sinó perquè durant el segle anterior a l’expulsió els jueus van ser anihilats en progroms i matances sistemàtiques per tot Catalunya. Quan els van voler fotre fora ja se’ls havien carregat a gairebé tots. Voler identificar-se amb el poble que en la teva gènesi i glòria nacional has massacrat és, si més no i com a mínim, cínic. 

Al sud del Principat, les comunitats jueves van tenir una persistència especial. De fet, no se sap ben bé com, van resistir la invasió musulmana en convivència amb els nous amos del país. Gairebé es pot dir que, quan són assassinats i expulsats, ells són els autèntics espanyols: estaven instal·lats a la península des que l’Imperi Romà els va impel·lir a la diàspora després del merder a Palestina a principi de mil·lenni. Més de mil anys ininterromputs d’habitació d’un mateix espai t’hauria de donar algun dret sobre la terra, dic jo, a menys que siguem molt d’esquerres i poc donats a defensar la propietat privada, que hi ha de tot a la vinya del Senyor. Tortosa i Tarragona comptaven amb calls extensos i populosos. Al Falset del segle XV, la meitat de la població era jueva. Encara avui, a més de trenta cases del call, al voltant de la Quartera i al carrer de Francesc Mestres, es veuen clarament les escletxes a la pedra dels pòrtics que contenien els cilindres de les mezuzot. Inclús, segons em comenten fonts secretes de màxima confiança que no puc desvelar, cinc famílies de Falset encara són jueves, converses quan van anar maldades. 

Un dels últims capítols del judaisme a Tarragona va succeir a finals dels anys 90, quan l’enòleg Àngel Teixidó i el rabí David Lieberschen van començar a fer vi còixer a la cooperativa de Capçanes. El Peraj Ha’abib, que era un bon vi però no pas extraordinari, es va fer extraordinàriament popular entre els gentils catalans. En els restaurants i en les taules familiars  —d’abans de la crisi, quan els vins de més de vint euros es compraven a caixes— quedava d’allò més bé treure una ampolla de vi de jueus i fer el discurs cunyadesc de l’agermanament entre els dos pobles. El relat va fer forat i a la cooperativa van fer la primera pela. Ara, amb l’experiència adquirida, Àngel Teixidó i Albert Coll han vinificat a Falset, al Mas de l’Anguera (un edifici que és bé cultural d’interès local) un altre vi còixer. Es diu Halleluya! i és un blanc provinent d’unes vinyes velles de macabeu plantades el 1948, any de la fundació de l’estat d’Israel. Ni l’Àngel ni l’Albert poden tocar el vi, ni les tines d’inoxidable de la fermentació ni les botes d’envelliment. De fet, les mànegues de transvasament han de ser opaques perquè no el poden ni veure. Només el rabí i els seus operaris poden executar les operacions que són ordenades pels vitivinicultors com qui teledirigeix un dron. Quan els processos s’han acabat, tot és precintat i segellat sota sagrament i el resultat del vi serà una incògnita fins que les ampolles no es destapin. 

Al final, buscant l’aigua per remullar el bacallà, no sé si hem caigut al pou, com diuen les veus més preclares del catalanisme. El que és bastant clar és que la catalanocosa torna està tancada en el sagramental de la mezuzà. Hem tornat a caure en el misteri de la fe i les raons ara passaran de llarg. Poden transcórrer generacions fins que algú invoqui l’encanteri de la llibertat i torni a obrir els cilindres. El pitjor que pot passar és que trobi el pergamí desfet.