Setmana de revolucions barates

El símbol imperial del General Prim vilipendiat (un altre cop). — M.B.

Per dir-ho a la manera de Puigverd, la cendra del dimecres d’ídem s’escampa pel cel i per les ànimes. Tot s’amara de tristesa pesenta i cadascú torna a caure al seu pou. N’hi ha que fins i tot s’hi tiren dissimuladament. Retrocedim quaranta-vuit hores. Reus, quarts de deu del matí, dilluns de Carnaval. Pel carrer Llovera baixa un aire frescal però a la plaça Prim s’hi concentren fums i calors de barbacoa. Hi ha un esmorzar popular. És pitjor que una calçotada i tot. La plaça noble de la ciutat —vigilada per les balconades aristocràtiques del Teatre Fortuny i per l’estàtua eqüestre del General Prim guarnida de coloraines i desguarnida de tota dignitat— ha estat presa per homes i dones amb davantals i guants de plàstic, taulons de fusta, cavallets i trossos d’hule de mas.

Bidons oberts per la meitat on hi brasegen troncs, ferums de greix cremat d’holocaust sacrificial; fogonets de butà amb dues senyores i quatre paelles que fan truites sense parar, els primers rotets d’allioli que embetumen l’ambient. Morro de porc —rebatejat jocosament i faceciosa com morro de regidor—, xoriços i pinxos, paelles de fideus rossos, escalivada amb llangonissa i desenes cascos d’arengades per terra. Inevitables terrines de menjablanc. Per damunt de la plaça una megafonia que recorda de forma cíclica l’oferta de les parades i anima els esmorzants a demanar, per cada quatre consumicions, la samarreta groga amb el lema EXPOPROFIT. Carnaval de Reus. De tant en tant un clàssic de la música de patxanga per la megafonia, a tot drap, que anima els malucs dels membres de les colles rere les parades. Els esguards dels dependents tenen aquella cosa ufana de ser, per un dia, General Bum-Bum i haver guanyat la guerra de l’enciam. La plaça és seva.

Serà una victòria efímera, però el panorama és escruixidor. Pedrito veu la meva cara d’esnob atordit i m’ho recrimina: «Que no saps qui sóc!?» «Home, doncs no, dóna’m una pista» «Pedrito!» «Ah!». Em posa a les mans una clotxa amb fesols i una arengada. És salada com el cony d’una sirena i noto com em fa un forat a l’estómac buit. En un detall de sofisticació inesperat, però, noto que el mig pa de pagès no té sal, cosa que fa el mos més passador i acaba dipositat al fons del païdor amb cremor relativa. Pedrito fa quaranta anys que reparteix clotxes amb fesols i arengades cada dilluns de Carnaval a la plaça Prim i es mostra orgullós d’haver recollit els testimoni de mon pare, em diu. És el guardià del llegat de l’arengada. Se’n recorda de quan jo venia de petit amb la mateixa cara d’ensumar pets. Corre la llegenda que un any em vaig auto-lesionar només arribar a la plaça, vestit de tirolès, per defugir el trist espectacle. Va ser una lleu luxació, però vaig aconseguir que em duguessin a l’hospital i escapar d’aquell Vietnam.

Els primers anys d’Expoprofit, m’expliquen, es van viure com una altra consecució de drets fonamentals, paral·lela al restabliment de la democràcia. Per a les autoritats acabades de sortir de la dictadura cedir la plaça a les colles de Carnaval, expressió popular plebea, joventut contestatària i encara mig hippie, no va ser agradable. Cal ser empàtic amb el poder, també. Al final van cedir a la pressió i als nous temps. Els carrers van començar a ser sempre nostres, si més no per endrapar-hi i plantar-hi food trucks dècades abans que s’inventessin. Però les reticències de l’ajuntament estaven fonamentades. No tothom estava preparat per la revolució. El Paco em diu que mon pare, rere un taulell, havia de perseguir gent que se li enduien els porrons de vi cap a casa. A un el va agafar pel ganyot davant de cal Niepce, quan ja havia fet la cisa i s’esmunyia cap a casa amb el botí. Mon pare declara que no recorda res de res.

Un altre, a càrrec de l’aixeta de cervesa instal·lada a l’ombra de l’espasa de Prim, aprofitava per saldar venjances personals pixant-se selectivament al got de segons qui. Coses de poble, coses de postguerra. Han passat quaranta anys i algú se n’enfotrà, però Reus ja no és un poble. És una ciutat(eta) curiosa on cada dilluns de Carnaval continua reunint les mateixes cares, cada any una mica més envellides —mirant més a les batalletes passades que a altra cosa— però amb la mateixa fe ingènua en la festa i en la transgressió carnavalesca, com si el sistema ja no l’hagués absorbit com a eina de canvi social i polític. El que abans era plantar-se a la falda dels senyorets del Círcol a rostir-hi cansalada i embrutar les llambordes de vi negre, ara és un revival amable on l’alcalde passa a fer-s'hi fotos de campanya. Tot i que el fum i la cendra es continuï enganxant a la roba.

Dimecres de cendra. Avancem quaranta-vuit hores i serà 8 de Març. Començo avui el prescriptiu dejuni de tetes però deixeu-me fer una aportació a la causa. Divendres hi haurà una vaga feminista que inclús serà secundada per la Reina d’Espanya. Costa pensar que més que una lluita no sigui un altre dilluns de Carnaval. Les dones prendran el carrer —per un dia, com una subversió dionisíaca on es cridarà al sacrifici del boc— però a tothom li semblarà bé i just. És una revolució guanyada, una revolució que no pagarà cap preu. Una causa justa barata i assumible pel sistema. I com que a tots ens agrada guanyar i en això ens deixen, ens hi apuntarem tots. Qui pot estar en contra de la justícia. Però malgrat tota la pols que s’aixequi i els milions de dones que es queixin de l'opressió, les coses importants, per sota, estan ben lligades i no es mouran així com així. Fa quaranta anys, em diuen, quan s’acabava la jornada de l’Expoprofit a la plaça pública i mentre la majoria d'homes anava ben pet, pel compromís adquirit amb l’ajuntament les dones s’havien d’escarrassar a fer net el terra emmerdat de greix i vi. Ara ho neteja la brigada municipal. Abans de l’hora de dinar tot polit, com si no hagués passat res.